La meva Barcelona

Nota: Amb aquestes dues sessions personalitzades he volgut tancar una etapa rememorant una època de la meva vida a Barcelona, on també i sou tots/es vosaltres, amb qui vaig compartir aquesta part del viatge. Gràcies

Xantal & Betty sessions:
Nikon D3 + Nikkor 50mm f.1.4 / Nikkor 85mm f.2
Hasselblad 500c/m + Zeiss 80mm f.2.8
Kodak Tri-x professional film / Ilford Multigrade paper 30X40cm

Barcelona, Juny 2018 / Octubre 2019

Tropical disease

Technical data:

Nikon D3 + Nikkor 24mm/50mm

Tropical beach club, October 2019

Betty's bright side

Envoltar-se de persones amb sensibilitat per l'art és el punt en comú de tots els meus referents artístics. Aquest és un dels grans propòsits d'aquesta nova temporada fotogràfica; crear vincles amb artistes de diferents disciplines i enriquir-nos mútuament. El primer pas, recuperar persones interessants que, per algun motiu o altre, han passat de llarg per la meva vida. Persones com la que ens ocupa, amb qui m'uneix una vella amistat des dels temps de l'Escola Sadako a Barcelona.

L'aura de la Betty enamorava. Vivia darrere casa meva a Barcelona. En una finca d'aire modernista amb una entrada particular i un bonic banc d'estil vuitcentista. Amb la Betty vaig compartir viatge durant molts anys. Recordo que la seva mare de vegades em recollia amb el seu Mini per anar a l'escola a dalt de tot del carrer Gomis. Abans de la Ronda de Dalt, quan l'escola Sadako quedava aïllada de la ciutat. Sovint, després de sortir de l'escola, acabàvem parlant a casa seva on vaig descobrir els diaris personals i aquí va començar la meva afició per l'escriptura. L'interès per la Betty anava i venia. No recordo una època fixa però sempre em va semblar interessant i avançada al seu temps. Fins que va arribar el dia de deixar l'escola i emprendre el vol. Això em va fer perdre l'interès i va començar una llarga etapa de desconnexió. De fet, no recordo haver tingut mai una relació estreta amb ella però puc afirmar que és un dels meus pilars. Invisibles, que no fan soroll (tímida, dolça i discreta, tal com és ella). El tipus de persona que agrada i que et fa sentir bé i únic quan ets al seu costat. Les vegades que hem coincidit han estat molt poques i fugaces. La darrera, la sessió espontània de la Xantal embarassada al banc de casa seva. Aquell dia vaig tenir la sensació d'haver complert un somni tancant el cercle. Aquelles fotografies sempre em perseguiran i em van fer veure que havia de recuperar la Betty per una sessió fotogràfica.

Aquestes però, no són unes fotografies nostàlgiques. Encara que es pugui desprendre de les meves paraules, he intentat que siguin una celebració a una persona que entén l'art com un producte emocional que mereix ser promocionat. Durant aquests 14 anys vivint a Sant Francisco CA, la Betty ha desenvolupat una tasca com a comissaria cercant talents i difonent el seu art. Per fer aquestes fotografies volia sortir de la meva zona de confort i aprofundir dins el món artístic de la Betty. Vaig decidir que ella escollís el lloc. Un lloc on se sentís còmode com el Cosmocaixa de Barcelona. Potser l'element abstracte més trencador que existeix i preferit de la Betty, el triangle. Estic fent les fotos i no puc evitar pensar en "The Dark Side of the Moon". Les tres premises dels integrants de Pink Floyd per dissenyar aquella mítica portada: "Simple, bold & dramatic". Doncs això! Gràcies! 

Technical data:

Hasselblad 500 c/m + Carl Zeiss 80mm f.2.8

Kodak Tri-x Professional film exposed at 400asa.

Barcelona, October 2019

Who’s the girl in blue dress walking along Abbey Road?

Una de les grans incògnites al voltant de l'art més consumible que existeix versa entorn de la noia que creuava Abbey Road el mateix dia que ho feien els Beatles pocs mestres més enllà. Qui era aquella noia? Era una model o una passejant espontània que va capturar la Hasselblad d'Iain Macmillan?

De la portada d'Abbey Road se n'ha escrit i reproduït moltíssim! Fins i tot es va esbombar que aquella espontània posada en escena era una processó fúnebre: Paul McCartney era el mort, que aquell de la foto caminant descalç a pas canviat era un doble i un Volkswagen Beetle blanc (28IF) indicava l'edat que tindria si fos viu. Però que me'n dieu de la contraportada? La fotografia que dóna coherència a tot aquell concepte discogràfic gràcies a la qual, mitjançant el 'Photoshop' de l'època, es va poder construir un relat musical sobre un antic senyal del carrer homònim. Era la metàfora perfecta per descriure la innovació sònica que trobaríem darrere d'aquell mur. Per última vegada, aquella segona cara del vinil posaria les bases al rock simfònic progressiu dels 70's.

El meu fetitxisme dut al límit em porta a estirar el fil d'aquell vestit blau, aparentment sense identitat i portar-lo al meu terreny. L'enorme similitud entre les dues sessions m'incita a escriure aquestes ratlles efímeres. Les dues tenen l'espontaneïtat en comú. Una posada en escena austera, sense frivolitats i en pocs minuts d'exposició. Ser al lloc i al moment adequat per immortalitzar una imatge aparentment efímera. Hi crec cegament. Entre la bateria de propostes de vestuari vaig triar instintivament aquell vestit blau. Influït potser pel meu Mediterrani, però em decanto per la contraportada d'Abbey Road que resta a la meva retina desde adolescent. Sempre examinant les portades dels vinils i treient conclusions tècniques, aquella simple carpeta discogràfica conceptual s'acosta molt a la meva filosofia fotogràfica.

Així doncs, incògnita resolta: la noia que passava per Abbey Road aquell calurós dia d'estiu de 1969, a poca distància d'on ho feien The Beatles, era la Xantal!

P.s: by the way, special 50th anniversary editions of "Abbey Road" due for release on Sept. 27th by Apple Corps Ltd  

Història d'una samarreta de Festa Major

La segona incursió dins del món de la pintura va venir 10 anys i escaig després d'aquella primera de l'escola. Aquell va ser un estiu fosc, difícil emocionalment. Un trencament amorós m'havia deixat fora de joc. Vaig decidir projectar tot aquell dolor en la culminació d'un projecte personal ambiciós: volia fer la millor samarreta de Festa Major!

Per mi, el gran referent de colla pionera en la creació de samarretes per Festa Major sempre serà el SeteKrit. Recordo els seus tallers de pintura al segon pis del Palau del Rei Moro a principis dels anys 90 i com d'importants van ser aquells anys pre i post Olímpics en aquest sentit. Una de les seves samarretes preferides era la del ball de diables parcialment adaptada a una samarreta de color beix arpillera. Instintivament vaig pensar en la 'jeca' de la diablessa. Mai ningú l'havia adaptat sobre samarreta.

Vam decidir reproduir íntegrament tots els seus elements. Calia trobar el color blau elèctric (blau Sitges) i aquest va aparèixer en una botiga del carrer Portaferrissa de Barcelona. Però un problema inesperat ens va fer canviar els plans. Quan vam demanar les plantilles a l'Agrupació de Balls Populars vam descobrir que no les tenien. Només una simple anémona. Calia fer-les. En aquell moment vaig pensar a deixar-ho córrer. Aquell no era el meu terreny artístic, però el projecte ja estava en marxa. Hi havia posat molta il·lusió i energia. Vam decidir continuar.

Vaig fotografiar tots els elements de la "Jeca" original pintada per l'Agustí Albors. A partir d'aquí vam aconseguir dibuixar-los, calcar-los sobre un plàstic rígid i tallar-los amb la forma desitjada. Ja les teníem! En principi era una samarreta unisex però les noies la volien amb tirants. Les plantilles eren massa grans i vam haver de fer un altre joc més petit per elles. Això si, el sol era peça única! Durant el mes d'agost vam fer un taller de pintura a un local del carrer Rafel Llopart. "La Pajarita", groga pels elements(dues capes), blau elèctric per les textures i vermell (taronja) per al sol. El resultat va ser una fidel adaptació de la jaqueta del ball de diables amb tots els seus detalls, fins i tot amb les betes i els botons!

Aquella samarreta em va costar molts nervis, diners i neurones! Però vist en perspectiva, em sento immensament orgullós del resultat. Segueix essent un referent local i em fa sentir molt feliç! Experiències que s'han de viure una vegada a la vida! Gràcies

                                              

Technical data:

Canon Ae-1 Program + Fd 28mm f.2.8, Fd 50mm f.1.4

Fuji Velvia 100asa. Ilford Panf plus 50asa 

Sitges, Agost 2004

Abbey Road; 50 anniversary photo session

Friday 8 August 1969 at 11. 35am, saw an especially important assignment. John and Yoko’s friend, freelance Scottish photographer Iain Macmillan, balancing himself and his Hasselblad camera up a stepladder in the middle of Abbey Road, had just six attempts to get it right: he photographed the four Beatles as they walked back and forth across the zebra crossing just south of the studio gates. He used a 50mm wide-angle lens, aperture f.22, at 1/500 sec. 

Frame nº 1

The cover shot took about ten minutes. The Beatles crossed the zebra (pedestrian) crossing several times while Macmillan snapped away. Iain took six quick shots, a friendly policeman obligingly holding up traffic. A while later, Paul studied the six transparencies with a magnifying glass. Shots 1, 2, 3, 4 & 6 turned out relatively poorly, the Beatles being out of step. But the fifth was the one which satisfied a curious desire on the part of the Beatles at this late stage in their career, so the choice was obvious, and the fifth photograph appeared on the front cover of the group’s last recorded album released on 26 September 1969. 

Frame nº 2

Frame nº 3

A certain section of Beatles fans interpreted Paul’s barefootedness as an indication - especially when allied with other “clues” - of his death and replacement by a McCartney clone. Another ‘clue’ was the white Wolkswagen Beetle with the number plate ending 28 IF. This was taken to read 28 IF by the same obsessives, implying that Paul would have been 28 IF he were still living. The white Wolkswagen owner lived in the block of flats next door. He always parks his car there. After the album was released some of his car parts were stolen one time and another. Finally, exhausted the LMW 28IF number plate car was auctioned at Sotheby in 1986.

Frame nº 4

It would scarcely be an exaggeration to say that, since 1969 for 365 days a year, that zebra crossing has been trampled over by by Beatles fans from all over the world. Many even take their shoes off, emulating Paul McCartney. 

Frame nº 6

For the back cover of the Abbey Road album Iain Macmillan took a photograph of one of the many old-style tiled street signs that could have been found in Abbey Road. The street sign photographed by Iain Macmillan was situated on the south-west corner of Abbey Road, at the junction with Alexandra Road. But don’t bother looking for it now. The street sign and the surrounded buildings were demolished to make way for the Abbey Road housing state in the early 1970s. Enough to create the album’s concept design.

Original back cover photograph

Finally, Linda McCartney was there too on this hot August day taking pictures for her own using a Nikon F camera backed with the magnificent standard 50mm f.1.4 lens:

Technical data:

Hasselblad 500c + Distagon 50mm f. 4

Nikon F + Nikkor 50mm f.1.4

Kodak Film

London, 8 August 1969

Escola Sadako 50 anys

Desprès d'un 2018 molt mogut ple de compromisos socials, vaig decidir que aquest fos un any de relax. Gestionar les energies de la millor manera possible (sense repeticions estèrils), aïllar-me simbòlicament de les grans elits socials, treballar en solitari en nous projectes sense mirar enrere són (entre d'altres) les fites marcades per aquest 2019. Amb dues excepcions. Només dues mirades al passat. Avui toca desvetllar-ne una d'elles, la més íntima i entranyable. Els 50 anys de la meva estimada Escola Sadako! Hi ha capítols de la història que tenen una gran transcendència personal i no poden passa per alt.

Fundada l'any 1968, per donar respostes a les necessitats socials del país. Es caracteritza per un ensenyament laic, lliberal, basat en l'individu i en català! Pren el nom de Sadako Sasaki, víctima de la bomba atòmica de la qual s'eleva una figura de bronze al jardí de la pau a Hiroshima. Així, amb la voluntat d'educar en i per la pau, va néixer fa cinquanta anys i avui encara la conserva. Pionera en la creació de nous programes docents revolucionaris i per incloure persones amb necessitats especials, l'escola Sadako ha esdevingut un dels centres educatius més importants del país.

Reconec que no estic acostumat a aquests actes. Poques vegades en els darrers 25 anys he tingut l'oportunitat de tornar als orígens. Quan marxes, encara que sigui a 46 km de distància, sovint et sents orfe d'identitat. El fet de no tenir ningú al voltant per rememorar records de vegades es fa difícil i aquests els has de viure d'una manera intima. Tinc la capacitat però, de portar amb mi aquesta etapa amb orgull i dignitat però necesito tornar, reviure-ho de nou per donar-me compte d'on vinc i ser conscient del camí fet fins aquí. Com sempre, l'embriaguesa d'emocions em col·lapsa. Content de tornar a l'escola i tornar-me a sentir infant, adolescent i ser partícep de la meva ciutat. Em fa il·lusió que sigui al mes de Maig. Sempre he relacionat la primavera amb els meus anys a l'escola i a Barcelona. La diada de St. Jordi, el Mercat de Calaf, la Fira de Sant Pons... Aquella Barcelona preolímpica, la transformació de la ciutat va coincidir amb el despertar com a persona i com artista. 

La fotografia comença aquí però mai he fet un reportatge fotogràfic. L'hi dec a l'escola i la seva gent. M'ho dec a mi també. La primera i última, per tancar el cercle. Plantejo aquestes fotografies per tornar alguna cosa, com a homenatge sincer.... encara que no sigui ni una quarta part de tot el que l'escola m'ha donat. Es aquí on em sento gran de veritat. A Collserola 42

Technical data:
Nikon D700 + Nikkor 24mm f.2.8, Nikkor 50mm f.1.4
Barcelona, Maig 2019