Una de les grans incògnites al voltant de l'art més consumible que existeix versa entorn de la noia que creuava Abbey Road el mateix dia que ho feien els Beatles pocs mestres més enllà. Qui era aquella noia? Era una model o una passejant espontània que va capturar la Hasselblad d'Iain Macmillan?
De la portada d'Abbey Road se n'ha escrit i reproduït moltíssim! Fins i tot es va esbombar que aquella espontània posada en escena era una processó fúnebre: Paul McCartney era el mort, que aquell de la foto caminant descalç a pas canviat era un doble i un Volkswagen Beetle blanc (28IF) indicava l'edat que tindria si fos viu. Però que me'n dieu de la contraportada? La fotografia que dóna coherència a tot aquell concepte discogràfic gràcies a la qual, mitjançant el 'Photoshop' de l'època, es va poder construir un relat musical sobre un antic senyal del carrer homònim. Era la metàfora perfecta per descriure la innovació sònica que trobaríem darrere d'aquell mur. Per última vegada, aquella segona cara del vinil posaria les bases al rock simfònic progressiu dels 70's.
El meu fetitxisme dut al límit em porta a estirar el fil d'aquell vestit blau, aparentment sense identitat i portar-lo al meu terreny. L'enorme similitud entre les dues sessions m'incita a escriure aquestes ratlles efímeres. Les dues tenen l'espontaneïtat en comú. Una posada en escena austera, sense frivolitats i en pocs minuts d'exposició. Ser al lloc i al moment adequat per immortalitzar una imatge aparentment efímera. Hi crec cegament. Entre la bateria de propostes de vestuari vaig triar instintivament aquell vestit blau. Influït potser pel meu Mediterrani, però em decanto per la contraportada d'Abbey Road que resta a la meva retina desde adolescent. Sempre examinant les portades dels vinils i treient conclusions tècniques, aquella simple carpeta discogràfica conceptual s'acosta molt a la meva filosofia fotogràfica.
Així doncs, incògnita resolta: la noia que passava per Abbey Road aquell calurós dia d'estiu de 1969, a poca distància d'on ho feien The Beatles, era la Xantal!
