Ara que cauen les efemèrides com una llosa, xifres que comencen a fer mal, m’adono del pas del temps d’una manera seriosa. De fet, sempre n’he sigut conscient i he intentat gaudir d’aquest trànsit natural per cada un dels estadis de la vida. Però és ara que començo a prendre consciència d’aquesta evolució, sense excuses i el que és més dolorós, sense aturador. Reconec que he viscut anys amb cert 'Síndrome de Peter Pan'. Sempre tocant de peus a terra, però si, amb un punt idealista de vegades fora de lloc. I no crec que tingui res a veure amb una falta de maduresa (que no és el cas), són les ganes d’aturar el temps, esgarrapar dies, setmanes i mesos que s’escolen entre els dits com si res. Amb la intenció, intencionada d’aturar-lo, no conec millor manera de fer-ho, a part de la fotografia, que escriure. Ens plantem a les portes de Nadal. Un altre Nadal de pandèmia. Som al migdia del darrer dilluns just abans de les vacances. He quedat per dinar al barri gòtic de Barcelona i faig temps amb la càmera a les mans fotografiant ombres de camí a la cita. Adoro la llum particular de solstici al centre de ciutat vella. El sol està tan baix entre els carrers estrets i foscos que sempre trobem una escletxa de llum que ho trasbalsa tot i justifica l’espera de vianants per capturar les preuades siluetes. Tinc sort i m’he fet amb un bon botí fotogràfic en un temps rècord que visualitzo una i una altra vegada tot cofoi. Arribo al restaurant, la meva acompanyant encara trigarà una miqueta en arribar i decideixo demanar un vermut per matar l’espera. És un local petit, una mica desagradable per la vista, però on fan uns plats deliciosos. De fons sona la ràdio, el programa Vostè Primer de RAC1. Avui parlen del primer amor i conviden als oients a explicar les seves experiències. Una d’aquestes trucades és tremendament inspiradora i té una semblança sorprenent amb una experiència personal. A mesura que l’escolto, es repeteix i és rebel·la d’una forma bonica i cruel a la vegada. Una parella d’amics de la infància reapareix molts anys després en un típic sopar d’exalumnes. El noi demana per ella, però ella no ha vingut. Ell la busca, la troba i recuperen l’amistat després de molts anys i alguna cosa més. Les mateixes circumstàncies i el mateix que vaig fer per recuperar una persona amb qui vaig perdre el contacte durant anys. Estic tan impactat pel que sento que decideixo escriure-ho a la Moleskine per deixar constància, fent meves aquelles paraules tot fent un nou intent per boicotejar el maleït rellotge per uns instants. Mentre deixo anar adrenalina tipogràfica em veig guanyador i feliç d’haver pres la iniciativa en aquell moment precís. Miro al carrer i veig com s’acosta la persona amb qui he quedat, somrient, remenant la cadera i fent saltirons mentre camina..
Barcelona, desembre 2021
