Som al vespre del primer dilluns de Setmana Santa. Escolto la ràdio (sempre la ràdio), mentre observo amb felicitat com s’allarguen les tardes de primavera. Parlen del comiat, de les múltiples maneres d’acomiadar-nos que tenim a l’abast. Faig meva la conversa a l’instant, immers en un moment de metamorfosi en aquest sentit. Acomiadar-se de persones tòxiques, vells hàbits, llocs, objectes, feines… M’agrada viure aquests moments d’una manera íntima. Tan íntima que sovint ni els mateixos protagonistes en són conscients. Els comiats de vegades són necesaris per retrobar-te amb tu mateix "final d’una etapa, inici d'una nova". Així és com sempre he viscut aquests cicles. De tots els comiats viscuts en recordo alguns de molt sonats. Deixant de banda els irreversibles, la mort d’éssers estimats, el primer que tinc ben gravat a la memòria és el dia que em vaig acomiadar dels companys d’EGB fa pràcticament trenta anys. Acomiadar-me del meu barri barceloní amb un passeig final molt emocionant. Desprendre’s d’objectes i peces de roba que has d’anar alliberant per fer espai a noves adquisicions. He viscut els comiats d’una manera molt digne amb l'excepció dels amors. Una qüestió que sempre se m’ha entravessat i no he sabut mai tancar amb solvència. Difícil desprendre’s de persones amb qui t’uneixen intimitats de tota mena. He hagut de recórrer a la fotografia (sempre la fotografia), la meva gran còmplice aliada per gestionar aquestes emocions. Gràcies a la fotografia allibero el dolor a la vegada que veig amb orgull el bagatge personal i artístic.
Abril 2022
