Quan la comissió em va encarregar la imatge de la festa del Corpus d’enguany, enmig de la sisena onada de la pandèmia i un futur molt negre a l’horitzó, la primeríssima visió que vaig tenir va ser la d’una primavera alliberada de restriccions amb una vida molt semblant a la que coneixíem. Per il·lustrar aquesta visió, aleshores surrealista, vaig pensar en una cambra fosca, hermètica i confinada amb una única entrada de llum que il·lumines un petit gerro amb flors. Per fer-la possible he hagut de sortir de la meva zona de confort artística. Per explorar una temàtica desconeguda i aproximar-me a la pintura hiperrrealista i trobar una llum particular per dur-la a terme. Una fotografia que també tingués una sèrie de missatges subliminars. Per una banda, un cert optimisme que il·lustres aquest nou estat social amb l’entrada d’una llum introspectiva dins d’una cambra fosca. Per l’altra, la duresa viscuda aquests dos anys amb sentiment de supervivència que encarnen les flors com a únic vestigi de vida alimentades per la llum. Durant els primers mesos de l’any em vaig dedicar a experimentar amb llums, flors i gerros en diferents espais per alliberar-me de pressió i al mateix temps provar noves alternatives. Arriba el moment de planificar la sessió definitiva una vegada escollit el lloc. Una sala fosca, prou amplia per treballar en solitari amb dues finestres amb grans vistes privilegiades al mediterrani que projecten una llum cristal·lina sense obstacles. Escollida també l'austera composició fotogràfica amb gerro i flor de Sant Joan, decideixo omplir un petit espai per descongestionar la visió frontal amb dues simbòliques petxines copulant produint un vincle genuïnament autòcton. Després d’aquesta primera sessió no vaig quedar satisfet. La llum era massa dura i el fons negre no respirava. Vaig recordar un consell d’un dels companys de feina que sempre preferia els dies de núvol als dies d’un sol espaterrant per evitar un contrast desagradable per la vista. Tot i que segueixo pensant el mateix, per aquesta fotografia havia de buscar quelcom més suau, suficient per marcar les ombres i obrir l’altra finestra del fons per dotar-la d’una llum accidental creant un efecte de profunditat. L'èpica arriba just enmig d’un fort temporal de llevant, decideixo aprofitar una petita escletxa d’un sol esmorteït i torno al lloc d'orígen. Una forta remor de mar m’acompanya en tota l'estada i estic segur que m’ajuda a treure la imatge que avui presento. El mar sempre és protagonista de la meva obra d’una manera o altra, crec que la seva influència és cabdal per entendre la idiosincràsia d’aquest poble i les seves cites festives. El resultat; una imatge mediterrània, a mig camí de la fotografia i la pintura, que convida a la introspecció però també mirar al futur amb optimisme.
