Feia temps que volia parlar sobre la pandèmia d’una forma serena, fent una mirada amplia sense dramatismes a un temps extraordinari. He intentat posar-me a escriure vàries vegades sense èxit per evitar justament el que crec que ens està passant com a societat. Sembla que hem oblidat massa ràpid aquest temps viscut i el que és pitjor, no hem après a treure conclusions i seguim cometent els mateixos errors. L’evolució, sembla que imparable del canvi climàtic és la millor mostra d’aquesta deixadesa. Recuperat el rellotge biològic que suposa ser de nou al 23 d’agost al punt de les dues del migdia, sento la distància providencial per deixar un relat, efímer però necessari. Aquest fet vital es combina amb els primers dies de setembre on acostumo a començar un nou cicle ple d’esperança. Justament la falta d’il·lusió va ser determinant per enfonsar-me en la misèria aquells primers dies de setembre 2020. Si penso en la pandèmia a vista d’ocell, definitivament el setembre va ser el meu pitjor període. Les perspectives laborals no eren massa inspiradores. Mutilats els avenços professionals que m’havia guanyat amb esforç, contagiat per la por global a una segona onada hi ha una tardor apocalíptica, les perspectives eren dramàtiques. En l'àmbit personal la cosa anava pel pedregar. Si repasso els escrits d’aquella primera setmana íntegra de setembre traspuen aquest sentiment de duresa amb la por a un temps incert. Paradoxalment, és de justícia dir que aquella tardor vaig viure un període creatiu extraordinari on vaig poder plasmar totes les emocions viscudes a través de l'art de la fotografia. Com la que acompanya aquest text, que il.lustra la incertesa del moment a la perfecció.
Fotografia; Setembre 2020
Text; Setembre 2022
