Formentera 4

Setembre, moment d’encaixar vacances abans de començar un nou curs. No sempre és fàcil, la llum de finals d’estiu s’ho val i moc cel i terra per poder gaudir d’uns dies de descans merescuts. Des de fa més de vint anys Formentera és un destí fix al meu calendari. A més o menys fortuna, sempre intento deixar-m’hi caure i renovar el meu idil·li particular amb l'illa. Aquesta vegada he pogut rascar la primera setmana de setembre. Soc dins l’avió, lloc on els nervis es posen a prova. Viatjo lleuger d’equipatge, intento distreure’m amb qualsevol cosa i així evitar pensar en el que pot passar dins l'aparell. Em concentro amb la conversa de dues noies que tinc al seient del darrere. Una d’elles parla d’un amor d’estiu fent servir la frase 'a primera vista'. Penso en aquest sentiment i arribo a la conclusió que els meus amors han anat creixent dia a dia. Enamorar-se 'a primera vista' és una fita a l’abast de molt poca gent. Durant anys vaig creure que jo era un dels afortunats. Sovint, l’atracció física es confon amb aquest impuls i el pas del temps posa les emocions al seu lloc. Aquest fil conductor es transforma i penso en la relació que tinc amb l’illa i sento que es podria definir com un "amor a primera vista". Agafo la Moleskine que tinc preparada per aquestes ocasions i recordo molt vivament la primera vegada que la vaig trepitjar. Era un quinze de setembre, vaig venir a passar el dia com molta gent que desembarca des d'Eivissa. Recordo la sensació d’accessibilitat amb la visió plana des del vaixell. Sense grans edificacions conserva el que és, un tros de terra que emergeix de l’aigua i que acaba de forma abrupta als penya-segats de La Mola. Em fascina el fet d’estar només connectada per mar, quedant aïllada quan els temporals castiguen les seves costes. Aquest detall em motiva a seguir venint. Sempre demano com a mínim tenir un dia de desconnexió total i Formentera m’ofereix la possibilitat de perdre’m pels seus paratges paradisíacs, banyar-me en pilotes en aigües turqueses desconectant-me de tot fins al punt de no saber ni com em dic. Com a bon melòman, no puc deslligar aquest enamorament al fet que les illes hagin estat lloc de pelegrinatge per molts artistes. Autóctons i nouvinguts conviuen creant sinergies entre si. Alguns no han tornat al seu lloc d'orígen, potser fugint d'un passat que els pesa massa.

Una altra mena d’enamorament mereix l’habitació de l’hostal al qual sempre m’allotjo. Un espai auster, estratègicament comunicat al centre de l’illa amb privilegiades vistes de l’església de St. Francesc. Segueixo trobant connexions màgiques i decideixo il·lustrar aquestes emotives paraules amb les vistes de l’habitació nº4. Gràcies per tant!

Setembre 2026