Little White Flat: London Town

Darrer divendres de març, dia típic de primavera a Sitges. Em llevo d’hora. Desprès d'una dutxa com cal surto a fer un volt direcció a la platja. Fa caloreta, debem estar a uns 20 graus de temperatura a tot estirar. Les obres de St. Sebastià m’impedeixen baixar a la platja a posar els peus en remull. M’assec al banc del besavi de la Torreta esperant que sigui l’hora de dinar i poder agafar una mica de coloret primaveral. A casa dino poquet, els nervis per pujar a l’avió sempre em fan seguir una dieta molt austera en aquestes ocasions. Trobada a les 15h a la parada del bus amb el Muñoz, el Cosi i la Judith. Viatge expectant fins l’aeroport. Allà ens trobem amb la Mari i la Sandra, la protagonista del viatge. Pugem a l’avió. Nomès faltem nosaltres. Sortida puntual. Comença la nostra aventura.

El viatge es fa molt agradable amb bona companyia. Arribem a Londres, ja és pràcticament fosc. Encara que el pronóstic meteorológic no era bo em sorprèn el fred, uns 10 graus de temperatura amb una pluja fina que es va intensificant. Viatge entretingut d’arribada a Londres, amb autobus, tren i metro (molt curiós) fins a Piccadily Circus. Quedo sorprès per la gran quantitat de llum al sortir del metro amb els panells publicitaris del Soho. Primera presa de contacte amb l’hotel, amb les lliteres de l’habitació em ve a la memòria les colonies del cole. Sortim a sopar alguna cosa i ens posem dins d'un pub anglès. La cervesa corre de mà en mà, allà admiro una de les primeres coses purament britàniques, l’ambient als pubs. Molt Anglès! Trobada a les 22.30h a la porta del hotel. Anem tots en comitiva fins a un local d’oci nocturn londinenc, el Zoo. Allà ballem, bevem i riem. Les noies i jo marxem abans. El Cosi i el Muñoz es queden fins tard. Arriben rient i ben arreglats.

A les 7.20 sona el despertador. Toca llevar-se per aprofitar el dia. Dutxa, esmorzar ràpid, cafè, chocolata calenta i seguim endevant. Enfilem cap al metro direcció a Camden Town, allí fa un fred que pela! Sota una pluja intermitent anem visitant tot el mercat. Em sorprèn la gran varietat de cultures barrejades entre sí, un lloc on es posen a proba els cinc sentits com poques vegades a la vida. Em crida molt l’atenció la barreja d’olors del menjar que cuinen a l’aire lliure. Tornada al metro direcció London Bridge. A sota el metro decideixo que aquell es el moment per la meva petita aventura particular. Deixo els meus companys a Angel, cambio de metro a St. Pancras, direcció Green Park. Allí faig un tercer transbordament a la Jubilee Line direcció….St. John’s Wood! Experimento una sensació de gran nerviosisme, intento aturar el temps en aquell moment precís. El metro estret i baix s’hem tira al damunt. Ja he arribat. Pujo les kilomètriques escales mecàniques fins a la sortida. El paisatge a l’exterior es completament diferent al que he vist fins ara, molt més residencial amb unes casetes baixes molt boniques. Camino Grove End Road avall per la acera de l’esquerra. Intento disfrutar de cada pas, qui sap si els mateixos pasos que van fer els meus ídols en el seu dia. Però, per desgràcia, el temps no s’atura. El sol comença a sortir…sun, sun, sun…here it comes! Arribo al creuement del carrer just davant del petit monument, tal com m’he l’imaginava…..davant meu…Abbey Road! Creuo el carrer dues vegades i em planto davant del pas zebra. La sang em bull molt ràpid. Un somni fet realitat! Creuo el pas en direcció contrària. Em sorprèn veure els estudis Abbey Road, just al costat d'Abbey House. Una caseta blanca petita amb una entrada interior fins a les famoses escales que pujen. A mida que m’acosto m’impacta veure que el mur blanc és transforma en un difuminat entre blanc i mil colors. El mur ès ple de grafitties. Estic de sort, puc entrar dins de la petita entrada i plantar-me just davant de les escales. Per un moment “The Four Strangers” tornen a la vida dins el meu cap. Amb la Nikon F a les mans tot és molt més fácil. Em quedo una petita estona davant, pensant…disfrutant…

Torno al pas zebra i el creuo com cal. Concentro totes les meves energíes a la planta del peu. Es hora de marxar. Marxo per on he vingut i segueixo Grove End Road avall, a l’esquerra Circus Road. Segueixo amunt buscant la casa del Paul….Cavendish Avenue a la dreta. Ja he arribat. Em costa trobar la casa….però no falla. Al nº 7. Uns grafitties ho indiquen….band on the run… Desprès de les fotos pertinents, per la meva ment passen mil històries. Em concentro a les finestres, em sembla veure una noia ‘…. she came in through the bathroom window…. protected by a silver spoon…’ Ara sí, és hora de deixar aquell lloc màgic i tornar amb els meus. Torno a la Jubilee Line, direcció, ara sí, London Bridge però el metro està tallat. A Trafalgar Square he de fer una parada obligada a l’exterior. Cansat, decideixo agafar un taxi. Encara que em costi car el viatge es fa agradable dins d’aquell taxi enorme: “Would you take me to the Tower Bridge, please? Weather spoon restaurant to be exact”. Em despedeixo del taxista “very polite”. Tots plegats creuem el Tower Bridge direcció el metro altre vegada. Toca visitar Covent Garden. Una vegada més un mercat típic anglès amb molta gent amunt i avall. Baixem caminant buscant algun autobús però finalment decidim anar a peu. Trafalgar square, amb el Big Ben al fons. Ens segueix acompanyant el fred, la pluja i el sol. Curiosa mescla fotogràfica. Creuem St. James Park, direcció Buckingham Palace, allí és crea una lluminositat especial. El cel queda limitat per una banda amb sol i núvols i per l’altre un cel negre de tempesta.

...allí es crea una lluminositat especial...

Creuem la plaça ràpidament però ja comença a ploure de nou. Ens refugiem dins d’un petit museu, esperant el bus, però no arriba. Decidim seguir caminant avall i….Bag’o Nails. Què fort! Local mític londinenc on els Beatles anàven a pendre copes desprès de les sessions de gravació i on el Paul i la Linda és van conèixer el 1967. Probem de entrar en algún pub per prendre alguna cosa. Però és l’hora del English tea a Anglaterra i els pubs són plens de gom a gom.

Arribem fins a Victoria Station on agafem l’Underground de tornada fins Piccadily Circus. Busquem un lloc per sopar. Creuem Leicester Square i trobem un restaurant Italià. Desprès de sopar ens posem dins d’un altre pub típic anglès. M’encanta. Realment aquesta ès la esència que buscava en aquest viatge. Forniture; sofàs de pell, parets empaperades amb paper color, gran varietat de cerveses a la vista de clients i sobretot: clients. Molta gent cridant! Vaig entendre una mica mes el comportament Anglès. Potser té alguna cosa a veure amb el temps. Sempre tan humit. Suposo que és una manera “sana” d’alliberar-se. Abans d’anar a dormir fem la ùltima en un altre English pub. Al hostel, xerrem i fem una mica el burro. Quan portem uns 20 minuts dormint, sona l’alarma anti incendis. Al principi tots ens quedem parats. Penso que és un móvil, però la cosa va en serio així que sortim al carrer ràpidament. Resulta ser una falsa alarma. Una anècdota més per explicar. L’endemà en llevem d’hora de nou. Desprès d’un esmorzar ràpid anem Regent Street avall direcció Westminster Abbey. De camí trobem Downing Street, mític carrer londinenc residència del Prime Minister. Més avall aparèix Westminster amb la cambra dels Lords.

El Big Ben imponent plantat davant nostre. Tot creuant el Westimster Bridge, ens fem unes fotos pel record. Desprès de una breu passejada per el Thames River, tornem a pujar caminant per Trafalgar square direcció China Town, al Soho. Allí recordo que els Trident Studios no són massa lluny. St. Anne’s Court. En un carrerò estret del Soho. Em costa trobar-lo. He de tornar enrere…però sí, allà està. Un altre lloc per la història. Em fa una il.lusió especial. Potser perquè hi sóm tots. A una de les finestres un paper ens rebel.la l'importància del lloc. La relació de músics i temes gravats en aquell minùscul carreró. Desprès de les fotos pertinents, deixem enrere aquell lloc. Seguim Regent Street. Recordo que Apple Corps al nº 3 Savile Row no és massa lluny d’allà però no hi ha temps. El temps no s’atura. Ja tinc l’excusa per tornar-hi una altre vegada. Busquem un lloc per dinar. Quina millor manera d’acabar el viatge que dinar en un altre pub anglès. El dinar però, ja es una altre cosa. De sortida recollim les maletes direcció Oxford Street. De passada per el Soho, em despedeixo dels Trident Studios. Agafem el bus fins a King’s Cross / St. Pancras. Allà el tren no funciona i em d’arribar amb el bus fins a la parada. El viatge amb el bus és molt entretingut. Passem per una gran zona residencial londinenca. M’hen adono que estem a prop d’Abbey Road, però ens desviem just abans de creuar el famós pas zebra. Agafem un tren i el bus de nou fins l’aeroport. Pasat el control correspondent, prenem un petit berenar. L’aeroport de Luton és molt petit,però molt acollidor. El passadís per embarcar és molt llarg i profund. Una mica més i la Mari perd el vol. Ha perdut el D.N.I. Per sort a última hora apareix i podem embarcar, els últims per no perdre la tradició. Tal com sortim per la porta trobem l’avió al costat. Amb les dues escales de pujada. Els nervis del moment és barrejen amb la llum de la posta de sol. Un molt bon moment. Pujo el primer les escales de la cua de l’avió. Abans d’entrar dono la volta i em despedeixo de Londres: “Nice to have been here London! I will be back!”. A dins seiem separats. L’avió s’enlaira. Deixem enrere Londres entre mig dels últims ratjos de sol del dia. Dins l’avió, la llum agafa una estranya dimensió. Un petit detall per recordar. El viatge es fa molt agradable. Tothom dorm. Arribem a Barcelona puntuals. Desembarquem al pis de dalt de l’aeroport. S’acaba la nostra aventura.