Massificació fotogràfica

Després de viure un mes de juny frenètic, fent més de 1.200 kilòmetres amb dues càmeres (reflex 35 mm i mig format), 5 objectius i un trípode a l’esquena, constato que la massificació va molt més enllà de la sobrepoblació en segons quins espais. Aquesta paraula em provoca un gran neguit. Sovint associada a les grans concentracions humanes que evito en la mesura que puc. Abans gaudia de les aglomeracions socials, ara suposo per qüestions de l’edat, em sento més còmode en petit comitè. Associo també el terme massificació a les càmeres fotogràfiques i mòbils que saturen la feina dels professionals que intenten fer la seva tasca en unes mínimes condicions. Casaments, esdeveniments 'extraordinaris' són un bon exemple on proliferen aquests personatges, alguns d’ells amb uns egos desmesurats com s'hi fossin experts en la matèria. El pitjor de tot és que amb la seva actitud desprestigien una professió, ja de per si prou desprestigiada, gràcies a l'accessibilitat de la tecnologia al gran públic. Durant anys vaig reivindicar l’exercici de ser fotògraf sense càmera, aprendre a observar abans de disparar l’obturador. És una lluita en va a jutjar per l'enorme producció fotogràfica a les xarxes. Per si encara fos poc, la gran incògnita de l'intel·ligència artificial i l'us que en farem..

Encara que sembli una publicació de protesta, el motiu principal d'aquesta entrada és compartir una imatge, una emoció, un sentiment que tots tenim interioritzat i que no entén d’edats. Sempre he intentat sortir dels circuits comuns de les grans massificacions, visions íntimes, semiclandestines en hores intempestives. Aquell precís moment en què el gegant apareix tombant a l’horitzó del nostre carrer, de la nostra plaça. La idiosincràsia de la mida dels nostres carrers estilitzen als nostres gegants. BON ESTIU!

Juny 2025