"La fotografia comença darrere de la càmera"

Primers d'octubre a Barcelona. La primera envestida seriosa de la tardor ja ha arribat. Avui entrevisto a Miquel Àngel Pérez, una institució dins del món de la fotografia del país. Amb pràcticament 50 anys de professió a l'esquena, es considera autodidacta. Feia temps que buscava aquesta trobada. Crec que hi ha persones que mereixen ser entrevistades, els seus coneixements i vivències són rellevants per la societat i la cultura. Em sento agraït i compromès amb els meus referents fotogràfics i en Miquel n'és un d'ells. Quedo al seu domicili centenari al centre de la ciutat, en algun lloc entre la plaça St. Jaume i la plaça Reial. Després d'una afable rebuda seiem en dues butaques del seu ampli menjador just al costat de la sortida a la galeria. Una agradable llum matinal d'octubre penetra pel balcó donant una acollidora posada en escena i conversa.

Com van ser els teus inicis dins el món de la fotografia? Els meus inicis, complicats i alhora molt simples. Va ser per casualitat. Quan tenia uns setze, disset anys l'àvia d'un veí meu l'hi va regalar una enciclopèdia de 10 volums que es deia Afha. Aquest noi, que es deia Juanito, em va dir; 'Miquel vine que t'ensenyaré una cosa que m'ha regalat la meva tata'. Vaig a casa seva i m'ensenya tota la col·lecció de llibres de l'enciclopèdia Afha (no confondre amb Agfa). Vaig agafar-ne un, el vaig fullejar davant seu i li vaig dir: 'escolta, me'l deixes que el llegeixi?' 'Si, tu mateix!'. Amb una setmana me'l 'vaig polir'. L'hi vaig demanar un altre i un altre i vaig veure que em lligava molt. El més curiós va ser que l'últim volum que vaig agafar (que era el de laboratori), em vaig dir: 'jo vull fer això! M'encanta! Jo vull fer això, vull fer química!'. Problema, espai. A casa meva eren gent humil, un pis molt petit. Dormíem en lliteres amb el meu germà i no hi havia espai. I se'm va ocórrer; 'jo vull fer fotografia, com sigui, costi el que costi! Encara que sigui d'una manera molt íntima!'. Vaig començar amb una "camareta" molt simple, una Verlisa Color justament i recordo haver fet pel·lícula 'barata' i tallar els fotogrames d'un en un perquè no tenia espai ni per fer un contacte. Feia contactes d'un sol fotograma i els revelava en un got de Dualex. Tres gotets; un revelador, aigua amb vinagre i el fixador. Així vaig estar més d'un any. Aquests són els meus inicis, el primer contacte "seriós" amb la fotografia.

Quants anys dus dins de la fotografia professional? Mira, curiosament coincideix tant amb el meu àmbit fotogràfic professional com en el de venedor de material fotogràfic, especialitzat en material de laboratori. Els mateixos anys que faig fotografia, exactament 47 anys. Això m'ha donat peu a conèixer els productes de primera mà. Conèixer tanta quantitat de productes ha estat el meu gran aprenentatge. Poder saber el que hi ha al mercat en tots els moments fotogràfics professionals.

Quines tècniques personals has adaptat a la fotografia? Aquí m'hauria de remuntar als inicis amb el meu pare. La primera feina que vaig tenir, que de fet no era fotogràfica, va ser a Termòmetres Corrons al carrer Pintor Fortuny 21. Vaig entrar d'aprenent, d'aprenent de debò! Netejant merda! Vaig estar un any i quan vaig acabar aquest període d'adaptació em van ubicar a la pitjor secció que hi havia, la secció de gravat. Ho vaig haver de deixar perquè em van sortir afemes a les mans. En aquella època no hi havia normatives de seguretat. Va ser llavors quan el meu pare em va dir que sense treballar no m'hi podia estar, 'estudia quelcom amb pintura' - perquè el meu pare era pintor i decorador -. En aquella època s'empaperava molt, es feien moltes imitacions per gent que no podia pagar marbre, que no podia pagar un cert tipus de fusta. El meu pare es dedicava a fer imitacions, que, per cert, ho feia bastant bé. 'T'apuntaràs al gremi de pintors de Barcelona a estudiar i treballaràs amb la família'. Al principi no ho veia massa clar però m'hi vaig apuntar. Hi anava cada dia sortint de la feina a estudiar durant un any. Vaig decidir estudiar "daurats i policromats". Vaig acabar aquesta tasca, em va agradar molt, però vaig decidir aparcar-ho perquè no m'interessava treballar amb família. Justament és ara quan realment estic aprofitant aquells coneixements que vaig tenir, molts d'ells els estic adaptant amb tècniques mixtes en fotografia, que és la tècnica que utilitzo avui en dia.

Quina temàtica fotogràfica gaudeixes mes fent? Varies, vaig començar a fer "bodegons", el que posteriorment s'anomenaven "natures mortes", coincidint justament amb l'època gloriosa de Tony Catany. Uns tenen la fama i altres 'carden la llana' - que diuen - Va ser molt més conegut ell que no pas jo. Jo porto fent "bodegons" abans que ell comences. Recordo haver vist la seva exposició "Natures Mortes" i em va encantar. Però jo ja feia això, d'una manera un pèl més violenta, ell era molt més suau, molt més 'com és'. Jo en canvi era molt més agressiu amb el tema. Va ser una època de color però em va cansar, em va cansar molt. Era color, era molt lleig el color. Era molt evident que el color vermell és 'vermell', el verd és 'verd'... em va avorrir bastant. Va ser una època. Acabada aquesta època vaig començar amb el blanc i negre, seriosament. La temàtica; em va seduir molt el nu. El nu femení. La primera experiència que vaig tenir 'de nu' va ser amb la meva neboda, amb qui encara estic fent fotos. Em va passar una mica el mateix, és a dir, vaig començar a fer nu en blanc i negre, no és que jo positivi molt bé (molts diuen que si), i va començar aquest punt d'avorriment. Em vaig donar compte que anava col·leccionant noies nues en paper. Per mi no era suficient, jo volia aportar un punt personal. I justament va ser quan em vaig dir, 'Miquel és un bon tema, i si l'hi poses quelcom perquè la gent t'identifiqui?' - per la tècnica -. I va ser quan vaig decidir fer tècniques mixtes; que si viratges, formulacions que jo preparo adaptades, maneres poc habituals de revelar i tot això fa que la meva obra sigui molt diferent, pràcticament única - perquè moltes còpies són irrepetibles i marca una gran diferència. Jo he fet exposicions i és curiós com davant de 40, 50 obres de nu, totes elles són diferents. Fins i tot amb la mateixa noia! Canvia l'enquadre, canvia el format però el que canvia és la tècnica. I això és el que fa parar a la gent davant de l'obra, justament. Moltes vegades la gent pregunta; 'això com ho has fet?'. Avui en dia és fàcil, per no dir res, dius que és digital i la gent calla. Però en aquella època, si ens remuntem en el temps, hagués estat complicat perquè aquestes tècniques no es feien. Ningú les feia. Tothom positivava molt bé, molt correcte, molt acadèmicament però a part de la imatge no aportaven res més. Una mica com la pintura, suposo.

Tu vas viure, encara que fos com a espectador, el naixement d'una nova generació de fotògrafs 'creatius' de la dècada dels 70 amb l'obertura de la galeria Spectrum (la primera galeria d'Espanya especialitzada en fotografia) a Barcelona. Quin record en guardes? Jo en aquells moments treballava a Baltà (Portal de l'Àngel), tenia 20 anys i vaig conèixer l'Albert Guspí, venia molt sovint. 'Desmelenat', un tipus lleig però molt agradable amb unes idees increïbles. Ja havia muntat al carrer l'Aurora el centre Taller d'Art Fotogràfic i em va proposar una exposició. Ostres, amb vint anys, que els meus coneixements eren més aviat curts! Vaig dir; accepto! 'L'has de muntar tu!', ostres... endavant! Que vaig exposar? Doncs bodegons, perquè no tenia res més en aquells moments. Recordo haver fet còpies 18X24 en paper plàstic mate de Ilford, amb bodegons molt simples. Molt a correcuita, em trobava pressionat per fer l'expo, fins i tot vaig haver de fer el catàleg, em vaig fer un autoretrat. Uns catàlegs petitets eren la targeta de visita, la carta de presentació. Vaig a la sala, al carrer Balmes 86 i munto la expo. Estic muntant l'expo amb els marcs a la paret a la sala Spectrum-Canon que tenia dues sales, baixaves uns graons i al fons tenies una altra sala. Mentre muntava, comencen a entrar còpies gegants de metre per metre. Ostres! Em tombo i penso; 'Això a mi em sona molt!' Clar, Richard Avedon! Sense adonar-me'n vaig exposar 'de telonero' amb el Richard Avedon! Ves quins collons! I mira, això va ser l'any 77. Jo amb 20 anys, un 'pipiolo' amb Richard Avedon....! Evidentment, la gent passava de llarg de la meva exposició, però passaven que ja era molt! Recordo haver conegut una persona davant d'una de les meves fotos, un crític de fotografia que dóna classes a l'Institut, un tal Molinero em sembla. Davant d'una còpia, prenent notes. Em vaig acostar; 'escolta, que t'agrada? Home, no és que m'agradi, estava intentant esbrinar com ho has fet'. Va ser l'única conversa que vam tenir. Al cap dels anys vaig saber que donava classes de crítica fotogràfica justament a l'Institut d'Estudis Fotogràfics. Curiós, la vida... Vés per on ara a l'exposició de la Virreina (La Fotografia "Creativa" a Catalunya 1973-1982) surt el meu nom!

Quines han estat les celebritats fotogràfiques que has conegut al llarg de la teva vida professional i que t'han marcat més? Va per èpoques. L'època dels "bodegons", Toni Catany evidentment. Em va agradar molt i em segueix agradant. Després Humberto Rivas amb qui vaig coincidir moltes vegades. Vaig viure el seu declivi. Venia sovint a la botiga, cada setmana, 'Miquel, me puedes cargar la cámara?'. L'hi carregava. Venia amb una Mamiya RB 67, 'venga Humberto, ya està cargada! Gracias Miquel'. A la setmana següent, 'Miguel que no me acuerdo como se carga la cámara... i així durant mesos. Em vaig adonar que aquí alguna cosa fallava i efectivament, va tenir un problema greu. I així va ser. Pobre home. Recordo que setmanes abans de morir l'hi vaig dir: 'Oye Humberto, despues de las veces que te cargado la cámara, me podías regalar una cópia, no? A vale ya te la traeré!' Vaig pensar, 'si t'en recordes tant com carregar la càmera...no tinc copia!'. Però va tenir un moment de lucidesa i em va portar una còpia, fantàstica, dedicada. Al cap d'un mes va morir. Un altre que vaig conèixer durant molts anys, que va ser premi nacional crec, Joan Colom. Un fotògraf extraordinari, amb un estil molt marcat, una manera de fer molt curiosa. Tenint en compte que jo sóc del Raval, el tema de les putes, com a ésser humà en forma de dona, doncs m'ha interessat i mes fotogràficament. Vaig establir certa amistat amb ell, venia sovint durant anys, des de Baltà, passant per Tocs - una altra empresa que vaig estar treballant - i per Foto Casanova. Són clients que vas arrossegant. Si la feina que fas, la fas bé i no enganyes. Els expliques et dónes molt de tu amb ells, la gent és molt agraïda i mes en aquest tipus de gent. Aquest home, Joan Colom, va ser una de les persones que mes em va impactar. Molt seriós, la seva entrada a botiga era molt seriosa. Un cavaller. Recordo anècdotes. La seva filla havia de fer càrrec del seu arxiu, perquè ell estava una mica tocadet, havia abandonat la fotografia. Fins i tot s'estava plantejant comprar-se una càmera digital - cosa que jo l'hi vaig treure del cap, com a altres - 'Joan, si ets bo amb analògic, no pots ser bo amb digital! Tu ja has fet la teva tasca'. Va ser en aquell moment que va decidir escanejar. Em deia: 'Ara tinc un problema, tots els meus negatius els tinc tallats individualment'. Per posar els negatius tallats individualment en un escàner era molt complicat. L'hi vaig dir: 'Saps que pots fer, muntar-los en marcs de diapositives com si fossin diapositives i et serà molt més fàcil'. I mira, l'hi va anar molt bé. Desconec si va poder acabar la seva obra digitalitzada, crec que no. Suposo que la família. Si no estic mal informat, al MNAC tenen la seva obra. Joan Fontcoberta el vaig tractar molt sovint, molt seu. No era de parlar gaire. L'havies d'interrogar però ens coneixem. Pere Formiguera, era fantàstic! Un tipus de Sant Cugat, un 'xaval' fantàstic! Recordo riure molt amb ell quan venia a la botiga a comprar. Jo havia fet alguna foto d'algun aparador aquí a Barcelona amb la meva Verlisa i l'hi ensenyava les còpies amb ell. Una de les còpies que vaig fer era d'una botiga que venien pots i cassoles. No és que quedes molt bé però l'hi vaig ensenyar. Volia contrastar si havia fet bé la feina o no. L'hi vaig ensenyar amb ell. A partir d'aquell moment jo vaig ser per ell el fotògraf de "pots i cassoles". M'ho anava recordant. També poc abans de morir, em va regalar una còpia fantàstica. Toni Catany també moltíssimes vegades! Un personatge curiós, molt romàntic, molt seu. Dels anecdotaris, sempre que el vaig tractar va ser per demanar-me com es feia tal cosa. La sèrie que va fer últimament de Polaroid, la casa Polaroid en aquell moment l'hi va donar material 20x25, que es deia Polaroid 809. No sé si l'hi va donar o deixar el processador. Ell no sabia com fer Traces-Polaroid. Un dia ve a la botiga a Foto Casanova: 'Hola Miquel, m'aniria molt bé que vinguessis al meu estudi, aquí al carrer Nou de la Rambla, per ensenyar-me com fer Traces-Polaroid. Sabia que jo ho feia i l'hi vaig dir que si, 'doncs vinc a casa teva'. Hi vaig anar i l'hi vaig explicar la tècnica. Al cap de poc temps va fer una expo, va fer un llibre amb la meva humil ajuda. No va ser capaç de regalar-me'n cap. Vaig pensar, cap problema. Els favors tard o d'hora es paguen. I efectivament, sempre és curiós el moment, pocs mesos abans de morir l'hi vaig dir; 'Toni, escolta després dels favors que t'he fet, m'hauries de regalar una còpia'. Em pregunta; 'Quina!'. Una "natura morta", justament quan et vaig conèixer com a autor. Vull una "natura morta". La setmana següent va portar una còpia signada, meravellosa que conservo amb un 'carinyu' extraordinari. Més anecdotari divertit, Oriol Maspons. Deu n'hi do amb aquest personatge! Aquest bon home el vaig conèixer a Baltà. Un dia es presenta a la botiga i a Baltà, com altres empreses de l'època o d'ara, hi havia normes. Podies pagar en efectiu o podies pagar a 30 dies. Per pagar cada 30 dies havies d'enviar una carta internament dient qui eres, a on se't podia passar el rebut, quin compte bancari... Per saber amb qui estàs tractant. Va venir aquest home, em demana tota una sèrie de materials, l'hi poso al taulell i ha l'hora de pagar l'hi dic: 'miri senyor Oriol són tant. Jo n'hi idea de qui era Oriol Maspons. 'No, no, això m'ho has de facturar. És que crec que no té comte amb nosaltres. Quin nom és? Oriol Maspons. Miri senyor Oriol, sap que passa perquè jo l'hi pugui passar això al banc la norma de l'empresa en aquests moments és que vostè m'hauria d'enviar una carta signada amb el seu nom, el DNI , l'adreça, dades fiscals i el núm. de comte corrent on poder passar el rebut'. Em diu; 'escolta tu no saps amb qui estàs parlant? Sí, ja m'ho ha dit, Oriol Maspons. És que jo surto a l'Enciclopèdia Catalana! Miri senyor Oriol Maspons, vostè surt a l'Enciclopèdia Catalana, jo surto al 'llistin' telefònic però som tan importants, vostè com jo. Es va indignar i va marxar. No va comprar i no va tornar mai més. Passen els anys, entro treballar a Tocs, una botiga al carrer Consell de Cent 141 com a responsable de secció de fotografia. I ves per on, la vida el que fa... torna a venir l'Oriol Maspons. Fa una compra i em diu: 'passa'm ho pel compte! Sr. Maspons, no tenim les seves dades perquè la normativa de l'empresa, com ja l'hi vaig dir fa 15 o 18 anys enrere, és la mateixa! Aquesta empresa es diu diferent que l'altre però la normativa és la mateixa. Vostè hauria d'enviar una carta....' En aquell moment va fer molt de riure i la cosa va acabar bé. Va ser curiosa la manera d'entrar. Més casos entranyables...Tony Keeler. Un cas molt entranyable. Un individu súper curiós, malcarat, m'agrada molt el que feia i l'he tractat moltíssimes vegades. No sé si jo tinc un do especial però era dels pocs que el podia tractar perquè s'enfadava de seguida, desapareixia, cridava... Una cosa molt estranya, però un tipus molt bo! També el vaig conèixer des de Baltà, Tocs i a Foto Casanova. És clar, sabia el que gastava, la pel·lícula, quin revelador, quina solució... fins i tot el temps de rebel·lat que feia servir! Perquè sempre preguntava coses tècniques; 'Miquel, em deia "Miquel" amb aquest accent americà, un tio genial. Mai reia. Intentava fer una broma es quedava exactament igual, era molt curiós aquest home. Un de molt bo que vaig conèixer a Baltà i que mai he vist obra d'ell, ni per internet, Augusto Vallmitjana. Era d'Eivissa aquest home. Recordo que la primera ampliadora de gran format que vaig arribar a vendre a Baltà m'he la va comprar ell. Una ampliadora catalana feta aquí que es deia Far. Recordo fer la gran venda en aquells moments. Aquest home feia còpies molt grans, 50x60cm. Augusto Vallmitjana. Venia i sempre comprava el mateix, paper Agfa, aquesta ampliadora, tot en mides grans. Un altre també que m'agradava molt, en pau descansi, Eugeni Forcano. Vaig viure també la seva última expo i que comprava mida paper 50x60 de Ilford. Comprava en molta quantitat. La seva darrera exposició la va fer en mida gran, el seu final, de tota la seva obra que és immensa. El coneixia des de feia molts anys. Un home curiós també, sempre de negre, amb medalles penjant. Quan estava a Baltà d'aprenent, ens demanava material, tenia un petit estudi que semblava un 'puticlub' a Via Laietana, molt petitet molt 'rococó', molt com ell i el meu encarregat em deia, 'Miquelet, has de portar això a Via Laietana!' De Portal de l'Àngel, on estava Baltà, eren 20 minuts. L'hi havia portat moltes vegades material i sempre m'explicava coses, m'entretenia allà a dins una mica i després marxava Una vegada em va ensenyar el cotxe que tenia (em sembla un Seat 124) amb tot el 'palier' ple de medalles per tot arreu...com un taxi! Una cosa terrorífica! Un tipus súper curiós!

Després d'unes fotografies pertinents al seu laboratori químic particular, em despedeixo d'ell. Travesso els vells carrers de la ciutat amb una neta llum de tardor tallada com un ganivet capritxos pels carrerons estrets de Barcelona.

Technical data:

Nikon D700 + Nikkor 24mm f.2.8

Barcelona, 4 d'octubre 2018