La trilogia inesperada

Em sorprèn escriure sobre un artista amb una carrera tan longeva i exitosa de més de seixanta anys. La inesperada publicació del seu divuitè disc en solitari McCartney III mereix una anàlisi profunda. Sense caure en la típica crítica musical, ho faré des d'un punt de vista objectiu, emocional a estones, evocant la influència sobre la meva persona artísticament i personalment. Inesperat perquè ni el mateix artista havia previst un disc pel 2020. Doblement inesperat ja que ni ell ni cap dels seus seguidors tenia ni la més remota intuïció que faltava una entrega per completar la suposada 'trilogia'. Un cúmul de situacions provocades per la pandèmia mundial van fer que Paul McCartney cancel·lés tota la seva gira europea Freshen Up Tour que havia de passar per Barcelona el 17 de Juny. Confinat amb la família de la filla gran Mary a la seva granja de Sussex (south east England), va dedicar el temps lliure a un projecte per posar música a una pel·lícula d'animació. A l'estudi casolà, amb tot el temps del món per compondre i experimentar, dóna vida a idees que tenia guardades en les notes de veu del seu iPhone. Juntament amb noves composicions, a poc a poc comença a tenir un nombre important de cançons i s'adona que l'esperit lliure que ha anat generant donant forma als temes té moltes reminiscències d'aquelles dues entregues discogràfiques genèricament titulades McCartney, el primer de 1970 i el segon de 1980.

M'aturo un moment per dir que aquesta coincidència ha estat clau per decidir-me a escriure aquestes ratlles. La primera entrega d'aquesta trilogia va ser determinant perquè em dediques a la fotografia. Aquell primer projecte artístic reflectia a la perfecció un esperit romàntic i familiar. 

Les tres entregues tenen també situacions embrionàries excepcionals. El primer McCartney neix com a conseqüència de la dissolució dels Beatles i el fet de quedar aïllat personalment i artísticament en una clara situació de tres contra un. Desconnectat del món de la fama decideix buscar refugi a la granja d'Escòcia amb la seva recent família. Amb un simple Studer de 4 pistes, improvisa a la sala d'estar de la casa St. John's Wood (Londres) amb una bateria, piano, baix, guitarra acústica i elèctrica. Ho fa per pur plaer, sense cap pretensió de formar part d'un àlbum. Every Night i Maybe I'm Amazed com a temes estrella enregistrats a l'estudi nº2 de EMI sota el pseudònim de Billy Martin donen una coherència al conjunt i decideix publicar la seva primera aventura íntegra en solitari titulada senzillament McCartney. Amb una escassa promoció (una austera nota de prensa on anunciava la disolució del grup) sense cap single d'acompanyament, només un petit film promocional de Maybe I'm Amazed amb fotografies de Linda McCartney. Un conjunt de temes simples, alguns instrumentals altres amb una producció casolana sense cap ànim de tenir recorregut comercial

La segona entrega data de 1980 i en ella la necessitat de l'artista de tancar una etapa plena d'èxits amb els Wings, el grup que va crear amb la seva dona durant pràcticament tota la dècada dels 70. Enregistrat novament en solitari a la seva granja de Sussex l'estiu de 1979, carregat de sintetitzadors molt populars a finals de la dècada, un disc clarament experimental que va tenir un gran èxit gràcies al senzill Coming Up i que molts artistes d'avantguarda de música electrònica han reivindicat com a pioner d'aquesta sonoritat. Gràcies a Waterfalls, una bonica peça melòdica inacabada i una preciosa composició acústica que tanca el mateix, McCartney II fa que tingui un cert valor per mi. No em sento molt amant d'aquell disc, però l'hi reconec un valor experimental molt influent i interessant. Un altre àlbum en forma de carpeta doble amb un nou disseny fotogràfic trencador, més ambiciós que el ser predecessor. Res més lluny de la realitat al llarg d'aquests quaranta anys de la darrera entrega sense cap connexió aparent entre elles, només amb la necessitat de l'artista de treballar en solitari en circumstàncies extraordinàries i aprofitant aquesta gran capacitat musical que té. Seria interessant afegir un parell d'àlbums creats pràcticament en solitari i que van especular com a darrera entrega d'aquesta sèrie genuïna; Flaming Pie (1997) i Chaos & Creation in the Backyard (2005).

Photography: Mary McCartney, September 2020

Arribem a aquest estrany 2020 on les circumstàncies de nou han fet retrobar-se amb ell mateix a causa d'un confinament sobtat. La frustració de no poder a veure el meu gran ídol en directe a Barcelona el passat mes de juny i poder acomiadar-me d'ell com cal, ha permès a l'artista tancar-se de nou al seu estudi en solitari i fer el millor que sap fer. Regalant-nos un magnífic regal de Nadal als seus fans. A pesar de la seva veu cada vegada més trencada, les seves composicions segueixen essent meravelloses, fins i tot en alguns casos podrien formar part d'algun àlbum dels mateixos Beatles. The Kiss of Venus seria una perfecte peça per l'àlbum blanc de 1968 i When Winter Comes una magnífica descripció d'aquell home de 1970, entre ovelles, gallines i camps de pastanagues. Sens dubte, McCartney III és un bonic record d'aquella primera entranyable entrega.

Aquest ha estat el motiu principal d'aquesta entrada al blog. 

Per si és l'última vegada.

P.s: Written, performed & produced by Paul McCartney