Les Muses

La primera vegada que em vaig topar amb la paraula MUSA va ser a principis dels 90. Un company de classe em va convidar a casa seva un dia sortint de l'escola. Em va fer escoltar el darrer disc de Sau, El Mes Gran dels Pecadors. Ja ho veieu, dos adolescents concentrats en les lletres per si poguessin donar alguna pista de com afrontar aquesta nova etapa decisiva de la vida. N'hi havia una particularment captivadora; "un cop mes les muses m'havien abandonat". Vaig preguntar-li que volia dir la paraula MUSES. No recordo la seva resposta, crec que no va ser gens convincent però em vaig quedar amb aquella paraula que em va resultar fascinant. Paral·lelament, en aquells temps començava a descobrir la fotografia d'una manera seriosa i aquests dos mons van colisionar, despertant-me un interès cada vegada més i més gran. L'estreta relació d'aquest binomi Fotografia / Muses va anar creixent de manera incontrolable fins al punt que els meus primers treballs fotogràfics 'seriosos' van ser retrats femenins. El retrat sempre ha estat una de les temàtiques preferides pel que suposa el repte, a dues bandes, d'obtenir bons resultats (sempre amb la complicitat de la llum). Un incís en aquest sentit, veig que les noves generacions no tenen el retrat com a prioritat, i aquests són moltes vegades mancats de sensibilitat. Fascinat per aquest món d'emocions irracionals, però a la vegada intentant trobar l'equilibri, evitant quedar atrapat i protegir els sentiments més íntims. Sens dubte, la part més delicada de tot aquest relat artístic. Trobar límits a les relacions, ser conscient de que el que estàs fent és en nom de l'art per sobre de tot. Just fa un any vaig tenir temps suficient per reflexionar en aquest sentit i em vaig adonar del bagatge important de muses que he anat acumulant al llarg dels quaranta anys i escaig. Algunes companyes de viatge per un dia, un moment màgic precís i altres que han perdurat en el temps amb més o menys fortuna artística i (perquè no dir-ho) personal. El passat mes d'Abril, en ple confinament, escrivia a la meva Moleskine que 'la formula ja estava caducada' i que em convenia fer un 'canvi de rumb artístic radical...'.

La història em reservava però tres noves trobades "museístiques", una particularment productiva artísticament, on els sentiments de tot aquest temps extraordinari de pandèmia queden ben plasmats en gran part del reportatge al centre de Barcelona. Precisament, la darrera "musa" em remou de nou en aquest sentit amb un text al seu compte d'Instagram que acompanya una de les fotografies:

“When I was younger I used to fantasize about becoming someone’s muse. 

Didn’t happen. So, perhaps I should just find my own ..”

Em va fer pensar de nou en tot aquest recorregut, conscient (ara sí) de què és el moment de fer un canvi de rumb artístic... 

Gràcies a totes!

Sitges, Abril 2021