Vincles

Aquests poden ser de tota mena; afectius, d’amistat, de convivència (de conveniència..), crec que és un dels grans misteris d’aquesta vida. Per què connectem amb certes persones? Per què hi ha persones que passen per la nostra vida sense pena ni glòria i d’altres que deixen una empremta difícil d’esborrar? Sempre he estat propens a viure experiències un xic surrealistes. Crec que és una qüestió de predisposició. Viure a l’estranger ajuda a traçar aquest camí de recerca. Tot compta, la mirada, la gestualitat.. en definitiva un llenguatge no verbal que sempre t’obre noves possibilitats. Avui m’agradaria parlar d’un vincle que va sorgir un dia com avui de fa 10 anys. Aquell va ser també un fred intens cap de setmana de març. Dinar amb la Xantal (vincle indestructible de la infància barcelonina), entranyable concert de James Taylor al Liceu on vaig poder intercanviar paraules i autògrafs amb un dels meus grans ídols musicals. Aquell dia era dilluns. La família de Tony Keeler, prestigiós fotògraf Nord Americà que va residir a Sitges des dels anys cinquanta del segle passat fins la seva mort el 2016, s’havia posat en contacte amb mi per col·laborar amb el documental Who’s Tony Keeler? Les instruccions de la filla del fotògraf eren clares i concises. ‘Una noia et trucarà per poder trobar una data per fer la intervenció’. Efectivament, vaig rebre una trucada a mitjans de febrer d’una veu clara i dolça que em demanava trobar una cita per fer la gravació. Crec que no menteixo si dic que aquella veu em va cridar l’atenció, just quan un sol d’hivern de tarda m’encegava la vista. Aquell fred matí de dilluns era la data triada per poder gravar la nostra col·laboració al terrat de casa. Amb el Miquel Àngel, el gran mentor i còmplice de la fotografia analògica (vincle indestructible des del “més enllà”) al meu costat, el seu valuós testimoni era crucial pel bon desenvolupament del documental. Baixo a rebre la comitiva de tres persones i reconec la veu i quedo perplex per la bellesa de la petita dona que l’ostenta. Vestida amb botes marrons, un mallot morat i un clàssic llarg abric de pèl gris fosc de dos grans botons, la primera visió ja em mostra una frescor fora del normal. Al terrat, el vent i el soroll de l’hora del pati de l’Escola Pia fan canviar els plans i gravem la nostra part amb les persianes blanques gastades de rerefons. Un bonic detall que vaig ignorar i que ha fet revalorar les mallorquines convertint-les en una insígnia del meu àtic. Un tècnic de so, una noia que grava l’entrevista amb un equip rèflex professional Canon i ella que fa les preguntes. Em demana un lloc per seure i porto un petit puf que tinc a l’habitació. Aquí les nostres mirades es creuen i alguna cosa es crea del no res. La trobada s’allarga una horeta. Després d’una petita conversa i intercanvi de targetes de visita, acomiado la comitiva amb la sensació que tots hem tingut alguna vegada a la vida de connectar amb algú i pensar que no la tornaràs a veure mai més. Però el destí ens reservava una segona part. Aquella fugaç trobada va ser l'inici d’una petita revolució interior, que arriba als nostres dies on he après a valorar l’art en general, especialment el meu, del que ella ha estat i serà protagonista indispensable.

                                 

Fotografies; Gabriela Zea Nadal

Sitges, Març 2015