Epíleg imprevist

Sí, he parlat d’ella per activa i per passiva. En petit i gran comitè, però mai he anat més enllà de les paraules. Aquesta vegada, però ho faré de forma escrita, tal com soc, tal com ho sento. Les fotografies m'ajudaran a fer una glosa poètico-sentimental de la persona i del mite. Sí, faig servir aquesta terminologia mitològica per descriure la Xantal. La nostra amistat floreix a l’Escola Sadako de Barcelona. Florir com la primavera, el dia del seu aniversari… literal. Repassant aquests mesos el diari personal que vaig escriure al darrer curs a l’escola, el 20 de març és la data clau on la nostra amistat agafa velocitat de creuer, amb intermitències però, fins als nostres dies. Aquella meravellosa primavera del 92 posa la primera llavor d’un vincle indestructible a pesar de la distància. Un breu viatge per la infantesa, l’adolescència, la joventut i la maduresa on m’aturaré en moments que considero importants. Quan la Xantal arriba a l’escola a finals dels vuitanta jo ja fa uns anys que hi sóc. No és fins a principis dels 90, just quan les hormones comencen a aflorar les nostres vides, on es manifesta el vincle. Començo a admirar la persona, com és i el que fa. Experimento una certa enveja sana de la seva activa vida, als Lluïsos de Gràcia, als campaments. Si repasso els orígens de la relació, a pesar de les anècdotes dels anys escolars, el primer gran albirament d'alguna cosa important és quan rebo una carta d’ella a finals de juliol de 1992. En plenes Olimpíades de Barcelona, aquell dia vaig viure un dels millors moments de la meva vida. Una il·lusió mai vista fins aleshores. No era una carta qualsevol. Una típica carta d’estiu plena de detalls artístics que encara conservo a la tauleta de nit. Vist amb la perspectiva que dona el temps, aquell va ser l’inici d’una consciència real per part meva d’una persona especial, diferent que calia conservar. Marxar del niu escolar no ajudava a mantenir certa regularitat a l’hora de veure’ns, però aprofitava i provocava qualsevol escletxa social. Aquell primer any post-Sadako va ser força dur, deixar l’escola i els amics va ser una depressió personal en tota regla. A pesar de la meva força interior, crec que és el moment de la meva vida en què m’he sentit més perdut. De tant en tant, però passaven coses. La més rellevant va ser el 12 de març de 1993. Durant una festa a prop de l’escola, la Xantal em fa descobrir Eric Clapton i el seu cèlebre Unplugged. L’adolescència és el moment perfecte per descobrir i descobrir-te, associar els referents a la persona a la qual t’estàs convertint. Vaig associar la Xantal amb la música d’aquell disc que l’hi van regalar aquell mateix mes de març pel seu aniversari. Un altre moment important és al voltant dels divuit. Celebra l’aniversari en un bar del seu barri, el Guinardó. Jo començo a estudiar fotografia de forma seriosa i em proposen un primer treball de retrat. La persona amb la qual penso és amb ella. Recordo molt vivament estar nerviós, dret davant del telèfon del passadís de casa a Barcelona fent-l'hi la proposta i de com la va rebutjar. Aquell va ser un cop dolorós. Aquí comencen uns anys de certa amargor per part meva. Sí, no vaig pair gaire bé aquest rebuig. Vaig entrar en una etapa post-adolescent no gaire sana, personalment i socialment. Aquesta ferida la vaig poder guarir uns quants anys més tard. Com deia, comença una etapa llarga de desconnexió que coincideix amb la meva vida cada vegada més focalitzada amb Sitges i la vida nocturna. Un altre record ben viu és del 10 de març de 1998. Aquest dia Eric Clapton publica l’esperat disc d’estudi, Pilgrim. Em veig, dret al Virgin Megastore del Passeig de Gràcia amb Gran Via escoltant el disc i de com vaig visualitzar la seva presència en dues cançons concretes. Needs His Woman i You Were There. Un moment molt emocionant que recordo quan em poso el disc. Recentment, he recuperat una gravació en vídeo d’aquell mateix mes d’abril on veig una mirada clandestina envers ella d’amor incondicional, discret, d’amagat. Com deia, comença la desconnexió física i psíquica. Un temps que sembla una eternitat, però realment van ser uns deu, dotze anys, a pesar d’alguna trobada esporàdica. Crec que no hagués recuperat l’amistat si m'haguessin passat coses entremig que vaig rebutjar, algunes a contracor. Som a l’estiu de 2010. Un moment molt emocionant just abans d’anar a viure a Londres. Aquella vigília de Festa Major rebo una trucada seva al matí. Em diu que està a Sitges. A pesar de ser 23 d’agost, accepto (no cal dir-ho) i l’incloc en l’esmorzar i l’entrada de grallers al Cap de la Vila. Crec que aquell va ser un petit punt d’inflexió per començar la reconquesta. Però el moment clau és durant el mes de març del 2012. Una vegada torno de Londres, un dia per Sitges em trobo l’Esther Agustench. Em proposa organitzar un sopar d’exalumnes de l’escola. La veritat és que feia anys que no ens trobàvem i vaig acceptar. Al final vaig acabar organitzant-lo jo sol. Vaig intentar a través de tercers que la Xantal vingués, però al final no va aparèixer. Allà em vaig adonar de la seva importància en la meva vida, però encara trigaria uns mesos a fer el pas, definitiu. El primer dissabte de juliol a la tarda soc al Cable, de cop tinc la urgència de tenir contacte amb ella i li truco. Enmig d’una conversa amistosa, espontàniament l’hi proposo venir a Sitges aquell mateix vespre. És la festa popular del barri de les Cases Noves. Accepta, sopem a la Pizzeria del Cap de la Vila. Després de passar per un parell de bars anem a la revetlla i acabem borratxos. Aquell va ser el moment de recuperació definitiu. Fins a arribar al dia d’avui han passat coses, he aconseguit (per fi) fotografiar-la amb uns barrets que vaig anar acumulant dels dies britànics. En aquest sentit, estrictament artístic i emocional, destaco la memorable sessió fotogràfica, força improvisada, al banc de casa la Betty del carrer Gomis de Barcelona. Un lloc mític per un moment únic amb forta càrrega simbòlica. Cercle tancat.

P.d: A pesar d’haver fotografiat la Xantal relativament tard ha estat meravellós. Crec que he aconseguit capturar-la fotogràficament en grans moments de la seva vida amb un físic esplèndid. Aquesta és la feina que no es veu del fotògraf. Ser al lloc i al moment adequat.

Primavera 2025