E.C. Was Here

Ser melòman comporta una sèrie de comportaments i riscos fora de tota norma. A aquestes alçades de la vida m’adono que aquesta actitud peculiar està estretament lligada a la meva història personal. La falta de referents a la llar m’han fet buscar-los fora d’aquest àmbit. El concepte “idealitzar” és una constant que m’ha portat més problemes que alegries. Però m’agrada ser així. Soc capaç de preservar-me, destil·lant la realitat de la ficció en cada situació. A pesar de l'edat, quan ens visita algun dels mites que tinc profundament interioritzats, no puc reprimir el meu sentiment de rauxa. Capaç de moure cel i terra per tal d'aconseguir el meu objectiu. Fet aquest preàmbul obligat no me'n puc estar de fer un petit viatge per la meva gloriosa adolescència a Barcelona on vaig començar a experimentar tot allò que em segueix acompanyant a pesar de rondar la cinquantena. Tinc una sèrie de noms indivisibles a la meva passió per la música i concretament pels Beatles. Amb ells el fil de la música és inacabable i no té límits. En un moment donat, a l’Escola Sadako, les peces es fan anar alienant com constel·lacions astrals. A la música, la va seguir la fotografia i finalment l’idioma comú d’aquestes cançons i artistes; l’anglès. Tot encaixa i es complementa a la perfecció. 

La tornada d’Eric Clapton a Barcelona, pràcticament vint-i-dos anys després, m’ha fet retrobar-me amb records, àlbums i cançons. Gràcies a la meva estimada Xantal descobreixo Eric Clapton en una festa d’adolescents a Barcelona a principis dels anys noranta. Encara recordo el lloc, apartat del bullici de la ciutat a la falda del Tibidabo. M’agradava una noia i la volia treure a ballar posant una de les lentes de sempre. La Xantal em va convèncer per posar Tears In Heaven que acabava de sortir al mercat gràcies al cèlebre programa Unplugged de la MTV. Allà mateix em vaig interessar més i més per aquella balada dramàtica fins a descobrir el profund dolor per la pèrdua d’un fill en un accident esgarrifós. Aquest va ser l’embrió. Una segona joventut per ell i una de nova per molts de nosaltres. Vaig associar la música d’aquell disc a la meva vida personal. Com tantes altres vegades, les cançons, la música es rebel·len a les nostres vides com un mirall. Després va venir Layla i la passió desbocada per un amor impossible. Un personatge turmentat per una vida d’excessos amb la mateixa falta de referents familiars. L’any 1998, amb l’aparició de l’esperat disc d’estudi Pilgrim, descobreixo un àlbum magnífic, dramàtic, carregat de dolor i una producció molt atrevida per ser un músic bàsicament de blues. Un àlbum on vaig aprendre molt d’anglès i novament les 'idealitzacions' van seguir amb més força que mai. Aquell mateix mes d’octubre presenta el disc a Barcelona i vaig al concert entusiasmat amb l’artista. Aprofitant l’embranzida del disc Unplugged, el disc en directe més venut de la història, recupera una forta repercussió comercial amb senzills d’èxit com Change The World i el recopilatori Chronicles al tombant del segle vint.

 Però la seva vida artística comença molt abans. Autèntic supervivent del rock, a principis dels seixanta funda dues bandes de blues mitiques The Yardbirds i els Blues Breakers amb John Mayal, on ja destaca per ser un gran guitarrista capaç de transmetre un so i sentiment característic. CLAPTON IS GOD, el mític "graffitie" que apareix en un dels carrers de Londres el 1965 el perseguirà per sempre mes. Segueix a la segona part de la dècada dels seixanta amb un potent trio de blues/rock psicodèlic Cream. Una banda magnífica plena d’èxits com Sunshine Of Your Love o White Room. Segueixen entre 1969 i 1970 dues bandes fugaces, però extraordinàries Blind Faith i Derek & The Dominos, aquesta última responsable de la seva única producció memorable; Layla & Other Assorted Love Songs. Un disc clau a la seva carrera profundament dedicat a Pattie Boyd, la dona del seu millor amic, George Harrison. A causa d’aquest amor no correspost, cau en una llarga addicció a l'heroïna que va durar tres anys. Finalment, rehabilitat, torna ja en solitari fins al dia d'avui amb àlbums memorables als anys setanta com 461 Ocean Boulevard (1974) i el cèlebre Slowhand (1977) amb una balada meravellosa dedicada a la seva parella Pattie Boyd mentre escollia quina roba posar-se per anar a una festa, Wonderful Tonight. Les adicions però, no van acabar aquí, doncs va passar de la droga a l'alcohol consumint copioses dosis de conyac. Finalment, enmig d'un concert a principis dels anys vuitanta, cau desplomat i se l'hi troben dues úlceres perforades a l'estómac. Després d'anys de reabilitació, recupera una certa sobrietat per fer-se càrrec del seu fill Conor que inspirarà tres cançons meravelloses. Tears In Heaven, Circus (duríssim retrat de l'última tarda que van passar plegats al circ) i My Father's Eyes (una visió macabra a travès dels ulls del seu pare, que mai va tenir, alhora reflectits als ulls del mateix fill difunt). Finalment, no puc passar per alt les col·laboracions fetes aquí i allà destacant el solo de While My Guitar Gently Weeps de l'àlbum blanc dels Beatles el 1968 i la seva constant participació al magnífic triple àlbum debut de George Harrison - All Things Must Pass 1970.

 Després d’aquest breu viatge per la vida de l'artista torno a l’any 2001 amb Reptile. Un disc que em va agradar molt, però que el pas del temps l’hi ha passat massa factura. Poc abans de presentar el disc va tornar a Barcelona i no me'l vaig perdre. Finalment, la seva darrera visita es va produir el març de 2004 presentant un altre disc de blues dedicat a Robert Johnson magnífic, amb una selecció de músics memorable. Aquella va ser la seva darrera visita a la ciutat. Sincerament no esperava que tornés, però aquests dies sento que he m'he tret uns anys de sobre. Crec que val la pena tenir l'oportunitat d'acomiadar a un artista que m'ha acompanyat en moments importants de la meva vida. Gràcies.

P.d; Ens veiem el proper 10 de Maig 2026 al St. Jordi!