Desprès d'un 2018 molt mogut ple de compromisos socials, vaig decidir que aquest fos un any de relax. Gestionar les energies de la millor manera possible (sense repeticions estèrils), aïllar-me simbòlicament de les grans elits socials, treballar en solitari en nous projectes sense mirar enrere són (entre d'altres) les fites marcades per aquest 2019. Amb dues excepcions. Només dues mirades al passat. Avui toca desvetllar-ne una d'elles, la més íntima i entranyable. Els 50 anys de la meva estimada Escola Sadako! Hi ha capítols de la història que tenen una gran transcendència personal i no poden passa per alt.
Fundada l'any 1968, per donar respostes a les necessitats socials del país. Es caracteritza per un ensenyament laic, lliberal, basat en l'individu i en català! Pren el nom de Sadako Sasaki, víctima de la bomba atòmica de la qual s'eleva una figura de bronze al jardí de la pau a Hiroshima. Així, amb la voluntat d'educar en i per la pau, va néixer fa cinquanta anys i avui encara la conserva. Pionera en la creació de nous programes docents revolucionaris i per incloure persones amb necessitats especials, l'escola Sadako ha esdevingut un dels centres educatius més importants del país.
Reconec que no estic acostumat a aquests actes. Poques vegades en els darrers 25 anys he tingut l'oportunitat de tornar als orígens. Quan marxes, encara que sigui a 46 km de distància, sovint et sents orfe d'identitat. El fet de no tenir ningú al voltant per rememorar records de vegades es fa difícil i aquests els has de viure d'una manera intima. Tinc la capacitat però, de portar amb mi aquesta etapa amb orgull i dignitat però necesito tornar, reviure-ho de nou per donar-me compte d'on vinc i ser conscient del camí fet fins aquí. Com sempre, l'embriaguesa d'emocions em col·lapsa. Content de tornar a l'escola i tornar-me a sentir infant, adolescent i ser partícep de la meva ciutat. Em fa il·lusió que sigui al mes de Maig. Sempre he relacionat la primavera amb els meus anys a l'escola i a Barcelona. La diada de St. Jordi, el Mercat de Calaf, la Fira de Sant Pons... Aquella Barcelona preolímpica, la transformació de la ciutat va coincidir amb el despertar com a persona i com artista.
La fotografia comença aquí però mai he fet un reportatge fotogràfic. L'hi dec a l'escola i la seva gent. M'ho dec a mi també. La primera i última, per tancar el cercle. Plantejo aquestes fotografies per tornar alguna cosa, com a homenatge sincer.... encara que no sigui ni una quarta part de tot el que l'escola m'ha donat. Es aquí on em sento gran de veritat. A Collserola 42
Technical data:
Nikon D700 + Nikkor 24mm f.2.8, Nikkor 50mm f.1.4
Barcelona, Maig 2019
