Per mi és molt important l’origen. La manera com ens coneixem les persones. Un sentiment que m’ha perseguit i que ha anat agafant cos i forma al llarg dels anys. Sense discriminar, però si, hi ha persones que marquen amb més o menys fortuna, que donen llum i color i fan possible que aquesta idealització tingui sentit. Precisament d’idealitzar es basa gran part de la meva obra, personal i artística. Un mal vici en tota regla, indivisiblement lligat a la meva persona i a la meva història a pesar dels intents de maquillar-lo. I aquest escrit va clarament en aquesta línea masoquista que espero que tingui el seu efecte terapèutic i serveixi per fer-me una mica més fort davant la feblesa transitòria que suposa tenir aquest ADN tan peculiar. Reconec que he estat un privilegiat. Tinc la immensa sort d’arrossegar una bona colla d’amics des de la infància i adolescència entre Barcelona i Sitges i el millor de tot, encara formen part de la mateixa d’una manera física o a través del record ben viu. Però avui trencaré la deriva nostàlgica que sembla que ha entrat amb aquesta introducció. Avui filosofaré sobre una persona que vaig conèixer fa relativament poc temps en curioses circumstàncies. Per la seva gran projecció artística multidireccional. Un gran descobriment de març 2015. La família de Tony Keeler (magnífic fotògraf americà resident a Sitges), es va posar en contacte amb mi per participar en un documental sobre la vida de l’artista titulat Who’s Tony Keeler? Recordo la connexió que vam tenir quan es van creuar les nostres mirades. La frustrant sensació que tots hem tingut més d’una vegada a la vida quan connectes amb algú amb la remota esperança de veure-la de nou..
Text / Tires de prova 6X6. Febrer 2022
