Corpus snapshots

Les petxines van ser producte d’una excursió a Terramar la vigília de Reis. Detall premeditat per oferir erotisme autòcton sense trencar l’austeritat.

La idea inicial era fer el cartell a dues mans combinant dues disciplines artístiques. Una proposta dual que incloïa una pintora o dissenyadora gràfica. La idea va mutar per incloure la Gabriela i els seus cabells amb flors. Encara que al final no va ser possible, la sinergia ha resultat decisiva. El detall de la “pintura hiperrealista” de la segona pàgina del programa és seu. Acabava de combinar les dues disciplines que tant anhelava.

Vaig passar pràcticament tot el mes de gener buscant un lloc on poder plasmar la idea inicial del cartell. La casa de Can Falç era perfecte per la qualitat i la quantitat de llum. M’oferia l'oportunitat d’experimentar amb les llums durant pràcticament tot el dia. Finalment no va poder ser. Com a alternativa, vaig escollir dues localitzacions de matí i de tarda. El Saló Blau del Palau Maricel per la seva extensió i impermeabilitat i la Rectoria. La poda intensa que va patir el petit jardí del Doctor Robert va deixar al descobert una llum preciosa que creuava des del baluard fins a la finestra que mira al mar. Aquella llum de finals d’hivern va ser meravellosa. Resta inèdita una versió càlida del cartell feta en aquesta finestra. La fotografia de la tercera pàgina del programa pertany a aquest indret.

La proposta inicial del cartell era en blanc i negre analògic i pintar-lo de forma abstracta. Aprofito aquesta oportunitat per corregir l’error del meu escrit del programa. Algun dia recuperaré aquella proposta original.

La base de la fotografia és un 'mantó de manila' color cru de seda natural que pertanyia a la meva tia/àvia Maria Picas. Va morir al part amb la nena que esperava el 1930.

Vaig escurar al màxim fins a les portes de la primavera per poder fer la sessió definitiva. Recordeu com va ser el mes de març? Temporals de llevant amb poquíssimes hores de llum… més èpica, impossible!

La idea del cartell va arribar el mateix 29 de desembre, dia que la comissió em va fer la proposta. Mentre dinava vaig escriure l’escrit que acompanya el programa. La fotografia del cartell va romandre ben viva dins del meu cap fins al 18 de març quan finalment la vaig poder materialitzar.

El fotògraf Mallorquí Toni Catany i el seu cèlebre llibre "Natures Mortes" (Lunwerg 1987) va ser d'una gran inspiració per temàtica, llum i el 6x6.

Les propostes de programa passaven per un format quadrat, portada neta de lletres, alliberar la contraportada i les pàgines que segueixen. Millor gestió de la publicitat. El resultat final s’acosta molt al programa perfecte!

Finalment, detalls tècnics que segur que agradaran als més melòmans. Fotografia feta amb format mitjà 6x6 Hasselblad alternant amb una càmera Nikon professional les dues amb òptica fixa 85mm. Trípode Manfrotto amb la mateixa tapeta per les dues càmeres per no perdre la distància de la focal. Sense retoc fotogràfic. Només vaig suavitzar i integrar al gerro blau turquesa dos cops de llum que venien de la finestra del palau.

P.d: Dedico aquest projecte a l'àvia Rosa Picas i al Corpus del seu temps.

                                                                                                 Fotografia; versió inèdita 35mm 

                                                                                                      Pàgines del programa oficial

 

Envestides de tardor

Feia temps que volia parlar sobre la pandèmia d’una forma serena, fent una mirada amplia sense dramatismes a un temps extraordinari. He intentat posar-me a escriure vàries vegades sense èxit per evitar justament el que crec que ens està passant com a societat. Sembla que hem oblidat massa ràpid aquest temps viscut i el que és pitjor, no hem après a treure conclusions i seguim cometent els mateixos errors. L’evolució, sembla que imparable del canvi climàtic és la millor mostra d’aquesta deixadesa. Recuperat el rellotge biològic que suposa ser de nou al 23 d’agost al punt de les dues del migdia, sento la distància providencial per deixar un relat, efímer però necessari. Aquest fet vital es combina amb els primers dies de setembre on acostumo a començar un nou cicle ple d’esperança. Justament la falta d’il·lusió va ser determinant per enfonsar-me en la misèria aquells primers dies de setembre 2020. Si penso en la pandèmia a vista d’ocell, definitivament el setembre va ser el meu pitjor període. Les perspectives laborals no eren massa inspiradores. Mutilats els avenços professionals que m’havia guanyat amb esforç, contagiat per la por global a una segona onada hi ha una tardor apocalíptica, les perspectives eren dramàtiques. En l'àmbit personal la cosa anava pel pedregar. Si repasso els escrits d’aquella primera setmana íntegra de setembre traspuen aquest sentiment de duresa amb la por a un temps incert. Paradoxalment, és de justícia dir que aquella tardor vaig viure un període creatiu extraordinari on vaig poder plasmar totes les emocions viscudes a través de l'art de la fotografia. Com la que acompanya aquest text, que il.lustra la incertesa del moment a la perfecció. 

Fotografia; Setembre 2020

Text; Setembre 2022

                

Viatge espiritual

Alguna vegada heu fet un viatge espiritual? Si sou melòmans com un servidor i teniu llocs que us han marcat, sigui en l’imaginari o de forma professional, sou dels meus. Tal com he apuntat en alguna ocasió, crec en l’energia que deixem al nostre pas per certs llocs i la seva empremta. Porto unes setmanes treballant en un nou projecte fotogràfic a la Casa Milà de Barcelona. Coneguda mundialment com La Pedrera, és una de les grans obres d’Antoni Gaudí, la més extensa on va poder projectar tots els seus anhels artístics, arquitectónics plens de referències a la natura. Precisament en aquest mateix espai fa uns dies vaig coincidir amb una prestigiosa arquitecta que demanava la meva atenció. Molt aviat vaig ser conscient de la naturalesa de la seva visita, volia que l’ajudes a materialitzar un viatge espiritual per retrobar-se amb el seu gran mestre artístic vint anys després. Vaig acceptar amb empatia perquè vaig entendre que el que venia a fer era una cosa molt íntima. Jo també he fet el mateix en alguna ocasió. Viure a Londres i peregrinar als estudis Abbey Road diàriament o la més rellevant professionalment, el meu primer viatge a les pitiüses. Corria l’any 2002 quan Tony Keeler, magnífic fotògraf americà que va residir a Sitges durant molts anys, va fer una mítica exposició sobre l'Eivissa hippie de principis dels anys 70. Recordo la publicació del llibre homònim i de com em van marcar els personatges i el tractament de les fotografies. Estava tan intrigat amb tot aquell projecte que vaig decidir donar la meva versió actualitzada d’aquelles fotografies, resseguint els llocs i intentant trobar algun vestigi d’aquells personatges. Evidentment, no vaig trobar-ne ni rastre. La meva versió va ser frustrant. A part de certs paisatges, l’única cosa que vaig trobar i que em va unir a la seva obra va ser una mena de tija esvelta amb una flor característica que apareix a finals d’estiu. Anys després, vaig tenir l’honor de col·laborar amb un documental que la seva família va dedicar a l’artista Who’s Tony Keller? destacant precisament el treball d’aquell moviment social com ningú havia fet mai. Però la meva relació no acabava aquí. El dia que vam acomiadar a Tony Keeler em vaig retrobar amb ell de la manera més especial i emotiva. La portada del seu recordatori tenia la fotografia d’aquella flor característica de les illes i que il·lustra de forma emocionant aquest text, efímer.

Barcelona, Juliol 2022   

 

Llum en temps de foscor

Quan la comissió em va encarregar la imatge de la festa del Corpus d’enguany, enmig de la sisena onada de la pandèmia i un futur molt negre a l’horitzó, la primeríssima visió que vaig tenir va ser la d’una primavera alliberada de restriccions amb una vida molt semblant a la que coneixíem. Per il·lustrar aquesta visió, aleshores surrealista, vaig pensar en una cambra fosca, hermètica i confinada amb una única entrada de llum que il·lumines un petit gerro amb flors. Per fer-la possible he hagut de sortir de la meva zona de confort artística. Per explorar una temàtica desconeguda i aproximar-me a la pintura hiperrrealista i trobar una llum particular per dur-la a terme. Una fotografia que també tingués una sèrie de missatges subliminars. Per una banda, un cert optimisme que il·lustres aquest nou estat social amb l’entrada d’una llum introspectiva dins d’una cambra fosca. Per l’altra, la duresa viscuda aquests dos anys amb sentiment de supervivència que encarnen les flors com a únic vestigi de vida alimentades per la llum. Durant els primers mesos de l’any em vaig dedicar a experimentar amb llums, flors i gerros en diferents espais per alliberar-me de pressió i al mateix temps provar noves alternatives. Arriba el moment de planificar la sessió definitiva una vegada escollit el lloc. Una sala fosca, prou amplia per treballar en solitari amb dues finestres amb grans vistes privilegiades al mediterrani que projecten una llum cristal·lina sense obstacles. Escollida també l'austera composició fotogràfica amb gerro i flor de Sant Joan, decideixo omplir un petit espai per descongestionar la visió frontal amb dues simbòliques petxines copulant produint un vincle genuïnament autòcton. Després d’aquesta primera sessió no vaig quedar satisfet. La llum era massa dura i el fons negre no respirava. Vaig recordar un consell d’un dels companys de feina que sempre preferia els dies de núvol als dies d’un sol espaterrant per evitar un contrast desagradable per la vista. Tot i que segueixo pensant el mateix, per aquesta fotografia havia de buscar quelcom més suau, suficient per marcar les ombres i obrir l’altra finestra del fons per dotar-la d’una llum accidental creant un efecte de profunditat. L'èpica arriba just enmig d’un fort temporal de llevant, decideixo aprofitar una petita escletxa d’un sol esmorteït i torno al lloc d'orígen. Una forta remor de mar m’acompanya en tota l'estada i estic segur que m’ajuda a treure la imatge que avui presento. El mar sempre és protagonista de la meva obra d’una manera o altra, crec que la seva influència és cabdal per entendre la idiosincràsia d’aquest poble i les seves cites festives. El resultat; una imatge mediterrània, a mig camí de la fotografia i la pintura, que convida a la introspecció però també mirar al futur amb optimisme.

Primavera 2022

Relat curt: El comiat

Som al vespre del primer dilluns de Setmana Santa. Escolto la ràdio (sempre la ràdio), mentre observo amb felicitat com s’allarguen les tardes de primavera. Parlen del comiat, de les múltiples maneres d’acomiadar-nos que tenim a l’abast. Faig meva la conversa a l’instant, immers en un moment de metamorfosi en aquest sentit. Acomiadar-se de persones tòxiques, vells hàbits, llocs, objectes, feines… M’agrada viure aquests moments d’una manera íntima. Tan íntima que sovint ni els mateixos protagonistes en són conscients. Els comiats de vegades són necesaris per retrobar-te amb tu mateix "final d’una etapa, inici d'una nova". Així és com sempre he viscut aquests cicles. De tots els comiats viscuts en recordo alguns de molt sonats. Deixant de banda els irreversibles, la mort d’éssers estimats, el primer que tinc ben gravat a la memòria és el dia que em vaig acomiadar dels companys d’EGB fa pràcticament trenta anys. Acomiadar-me del meu barri barceloní amb un passeig final molt emocionant. Desprendre’s d’objectes i peces de roba que has d’anar alliberant per fer espai a noves adquisicions. He viscut els comiats d’una manera molt digne amb l'excepció dels amors. Una qüestió que sempre se m’ha entravessat i no he sabut mai tancar amb solvència. Difícil desprendre’s de persones amb qui t’uneixen intimitats de tota mena. He hagut de recórrer a la fotografia (sempre la fotografia), la meva gran còmplice aliada per gestionar aquestes emocions. Gràcies a la fotografia allibero el dolor a la vegada que veig amb orgull el bagatge personal i artístic.

Abril 2022

Relat curt: Començar

Alguna vegada heu tingut ganes de començar de nou? Surto del Teatre Prado després de veure l’obra Començar. Durant noranta minuts posa el focus en l’energia que es produeix la primera vegada que coneixes algú. La sinergia de seducció que es crea i que no es torna a repetir d’una manera tan teatral. De nou, buscava el talent de dos únics artistes al voltant dels quaranta que fossin capaços de remoure’m per dins creant l’efecte mirall que tant m’agrada. Em sento plenament identificat amb el personatge masculí, aliè a la crida de la femella que exposa la seva més genuïna gamma d’habilitats seductives per capturar la seva presa. Novament seduït pel títol de l’obra, potser m’esperava alguna cosa més futurible en aquest moment de la meva vida, però m’ajuda a remenar entre els meus records en aquestes ocasions tan puntuals d’una manera sana i fins i tot còmica. Una actitud extraordinària que és capaç de fer-nos explicar la nostra vida a una persona que potser acabem de conèixer. Però no vull que serveixi aquest relat com excusa per explicar batalletes efímeres. Concentro la meva energia en la seva posada en escena. Com a víctima, admiro l'enorme capacitat de seducció. La veig des de la distància de la meva butaca, però al mateix temps em veig caricaturitzat dins d’aquella escena, admirant aquestes grans dots artístiques que les dones porten dins.

Sitges, març 2022

Relat curt: Idealitzar

Per mi és molt important l’origen. La manera com ens coneixem les persones. Un sentiment que m’ha perseguit i que ha anat agafant cos i forma al llarg dels anys. Sense discriminar, però si, hi ha persones que marquen amb més o menys fortuna, que donen llum i color i fan possible que aquesta idealització tingui sentit. Precisament d’idealitzar es basa gran part de la meva obra, personal i artística. Un mal vici en tota regla, indivisiblement lligat a la meva persona i a la meva història a pesar dels intents de maquillar-lo. I aquest escrit va clarament en aquesta línea masoquista que espero que tingui el seu efecte terapèutic i serveixi per fer-me una mica més fort davant la feblesa transitòria que suposa tenir aquest ADN tan peculiar. Reconec que he estat un privilegiat. Tinc la immensa sort d’arrossegar una bona colla d’amics des de la infància i adolescència entre Barcelona i Sitges i el millor de tot, encara formen part de la mateixa d’una manera física o a través del record ben viu. Però avui trencaré la deriva nostàlgica que sembla que ha entrat amb aquesta introducció. Avui filosofaré sobre una persona que vaig conèixer fa relativament poc temps en curioses circumstàncies. Per la seva gran projecció artística multidireccional. Un gran descobriment de març 2015. La família de Tony Keeler (magnífic fotògraf americà resident a Sitges), es va posar en contacte amb mi per participar en un documental sobre la vida de l’artista titulat Who’s Tony Keeler? Recordo la connexió que vam tenir quan es van creuar les nostres mirades. La frustrant sensació que tots hem tingut més d’una vegada a la vida quan connectes amb algú amb la remota esperança de veure-la de nou..

Text / Tires de prova 6X6. Febrer 2022

Relat curt: Boicot al pas del temps

Ara que cauen les efemèrides com una llosa, xifres que comencen a fer mal, m’adono del pas del temps d’una manera seriosa. De fet, sempre n’he sigut conscient i he intentat gaudir d’aquest trànsit natural per cada un dels estadis de la vida. Però és ara que començo a prendre consciència d’aquesta evolució, sense excuses i el que és més dolorós, sense aturador. Reconec que he viscut anys amb cert 'Síndrome de Peter Pan'. Sempre tocant de peus a terra, però si, amb un punt idealista de vegades fora de lloc. I no crec que tingui res a veure amb una falta de maduresa (que no és el cas), són les ganes d’aturar el temps, esgarrapar dies, setmanes i mesos que s’escolen entre els dits com si res. Amb la intenció, intencionada d’aturar-lo, no conec millor manera de fer-ho, a part de la fotografia, que escriure. Ens plantem a les portes de Nadal. Un altre Nadal de pandèmia. Som al migdia del darrer dilluns just abans de les vacances. He quedat per dinar al barri gòtic de Barcelona i faig temps amb la càmera a les mans fotografiant ombres de camí a la cita. Adoro la llum particular de solstici al centre de ciutat vella. El sol està tan baix entre els carrers estrets i foscos que sempre trobem una escletxa de llum que ho trasbalsa tot i justifica l’espera de vianants per capturar les preuades siluetes. Tinc sort i m’he fet amb un bon botí fotogràfic en un temps rècord que visualitzo una i una altra vegada tot cofoi. Arribo al restaurant, la meva acompanyant encara trigarà una miqueta en arribar i decideixo demanar un vermut per matar l’espera. És un local petit, una mica desagradable per la vista, però on fan uns plats deliciosos. De fons sona la ràdio, el programa Vostè Primer de RAC1. Avui parlen del primer amor i conviden als oients a explicar les seves experiències. Una d’aquestes trucades és tremendament inspiradora i té una semblança sorprenent amb una experiència personal. A mesura que l’escolto, es repeteix i és rebel·la d’una forma bonica i cruel a la vegada. Una parella d’amics de la infància reapareix molts anys després en un típic sopar d’exalumnes. El noi demana per ella, però ella no ha vingut. Ell la busca, la troba i recuperen l’amistat després de molts anys i alguna cosa més. Les mateixes circumstàncies i el mateix que vaig fer per recuperar una persona amb qui vaig perdre el contacte durant anys. Estic tan impactat pel que sento que decideixo escriure-ho a la Moleskine per deixar constància, fent meves aquelles paraules tot fent un nou intent per boicotejar el maleït rellotge per uns instants. Mentre deixo anar adrenalina tipogràfica em veig guanyador i feliç d’haver pres la iniciativa en aquell moment precís. Miro al carrer i veig com s’acosta la persona amb qui he quedat, somrient, remenant la cadera i fent saltirons mentre camina..

Barcelona, desembre 2021