COMIATS

Crec que és importantíssim tenir l’oportunitat d’acomiadar-se. Un sentiment que em remou cada vegada més a mesura que em faig adult i noto el canvi inevitable de les generacions. Acomiadar-se de persones, també d’hàbits, d’objectes i de llocs. El pas implacable del temps et fa veure la importància d’aquest ritual necessari per poder gestionar el dol. Afegeixo a aquesta sèrie de comiats el dels artistes. Artistes de moltes disciplines que han influït decisivament a la meva vida i persona. Avui n’acomiado un que m’ha acompanyat en un tram molt emocionant de la mateixa. La seva música m’ha ajudat a evocar desitjos, alegries i frustracions. El gran còmplice sonor de les relacions amoroses que he tingut d’una manera transversal. Cançons que han estat capaces de magnificar l’amor que he sentit per totes elles, de vegades de forma una mica malaltissa. Em sento molt còmode dins d’aquestes coordenades i sospito que el protagonista d’aquesta entrada, també. Serveixin aquestes ratlles efímeres per acomiadar el blues d’Eric Clapton i les passions desbocades que vaig descobrir una nit de finals d’hivern en una festa d’adolescents de principis dels noranta.