30.12.20

Relat curt: Hiding in the Light

Amb l'excusa d'aprofitar aquesta gran sensibilitat artística que m'acompanya, accentuada per aquests temps difícils que ens ha tocat viure i conscient del poder d'aquesta combinació explosiva de talents, provoco aquesta trobada al bell mig del barri gòtic de Barcelona. Les fotografies catalitzen aquest flux recíproc de sinergies d'anada i tornada i són clar exemple d'aquest sincer relat artístic. Estem davant del treball sostingut més important i ambiciós que he fet fins ara. La complicitat indiscutible de la llum matinal de tardor al centre de la ciutat sempre m'ha causat un fort impacte emocional, ideal per deixar anar la creativitat.

"Observar i valorar els contrasts, les capes, allò que amaguem i que sovint resulta més interessant que tot el que mostrem obertament. Allò que no podríem explicar en una frase. Donar temps a la introspecció"


Necessito veure-la de nou, impregnar-me de la seva frescor que no he aconseguit trobar en cap altra dona. M'agrada treballar amb ella. Ho fa tot fàcil i complex a la vegada. Em fa treure el millor de mi mateix i m'esprem per destensar les possibles barreres que segueixo tenint massa interioritzades. Un matí de tardor, vint minuts de feina justifiquen qui sap si el final d'una etapa personal/artística. Així ho visc. 
Seguim!


Tardor 2020

21.12.20

La trilogia inesperada

Em sorprèn escriure sobre un artista amb una carrera tan longeva i exitosa de més de seixanta anys. La inesperada publicació del seu divuitè disc en solitari McCartney III mereix una anàlisi profunda. Sense caure en la típica crítica musical, ho faré des d'un punt de vista objectiu, emocional a estones, evocant la influència sobre la meva persona artísticament i personalment. Inesperat perquè ni el mateix artista havia previst un disc pel 2020. Doblement inesperat ja que ni ell ni cap dels seus seguidors tenia ni la més remota intuïció que faltava una entrega per completar la suposada 'trilogia'. Un cúmul de situacions provocades per la pandèmia mundial van fer que Paul McCartney cancel·lés tota la seva gira europea Freshen Up Tour que havia de passar per Barcelona el 17 de Juny. Confinat amb la família de la filla gran Mary a la seva granja de Sussex (south east England), va dedicar el temps lliure a un projecte per posar música a una pel·lícula d'animació. A l'estudi casolà, amb tot el temps del món per compondre i experimentar, dóna vida a idees que tenia guardades en les notes de veu del seu iPhone. Juntament amb noves composicions, a poc a poc comença a tenir un nombre important de cançons i s'adona que l'esperit lliure que ha anat generant donant forma als temes té moltes reminiscències d'aquelles dues entregues discogràfiques genèricament titulades McCartney, el primer de 1970 i el segon de 1980.

M'aturo un moment per dir que aquesta coincidència ha estat clau per decidir-me a escriure aquestes ratlles. La primera entrega d'aquesta trilogia va ser determinant perquè em dediques a la fotografia. Aquell primer projecte artístic reflectia a la perfecció un esperit romàntic i familiar. 

Les tres entregues tenen també situacions embrionàries excepcionals. El primer McCartney neix com a conseqüència de la dissolució dels Beatles i el fet de quedar aïllat personalment i artísticament en una clara situació de tres contra un. Desconnectat del món de la fama decideix buscar refugi a la granja d'Escòcia amb la seva recent família. Amb un simple Studer de 4 pistes, improvisa a la sala d'estar de la casa St. John's Wood (Londres) amb una bateria, piano, baix, guitarra acústica i elèctrica. Ho fa per pur plaer, sense cap pretensió de formar part d'un àlbumEvery Night i Maybe I'm Amazed com a temes estrella enregistrats a l'estudi nº2 de EMI sota el pseudònim de Billy Martin donen una coherència al conjunt i decideix publicar la seva primera aventura íntegra en solitari titulada senzillament McCartney. Amb una escassa promoció (una austera nota de prensa on anunciava la disolució del grup) sense cap single d'acompanyament, només un petit film promocional de Maybe I'm Amazed amb fotografies de Linda McCartney. Un conjunt de temes simples, alguns instrumentals altres amb una producció casolana sense cap ànim de tenir recorregut comercial

La segona entrega data de 1980 i en ella la necessitat de l'artista de tancar una etapa plena d'èxits amb els Wings, el grup que va crear amb la seva dona durant pràcticament tota la dècada dels 70. Enregistrat novament en solitari a la seva granja de Sussex l'estiu de 1979, carregat de sintetitzadors molt populars a finals de la dècada, un disc clarament experimental que va tenir un gran èxit gràcies al senzill Coming Up i que molts artistes d'avantguarda de música electrònica han reivindicat com a pioner d'aquesta sonoritat. Gràcies a Waterfalls, una bonica peça melòdica inacabada i una preciosa composició acústica que tanca el mateix, McCartney II fa que tingui un cert valor per mi. No em sento molt amant d'aquell disc, però l'hi reconec un valor experimental molt influent i interessant. Un altre àlbum en forma de carpeta doble amb un nou disseny fotogràfic trencador, més ambiciós que el ser predecessor. Res més lluny de la realitat al llarg d'aquests quaranta anys de la darrera entrega sense cap connexió aparent entre elles, només amb la necessitat de l'artista de treballar en solitari en circumstàncies extraordinàries i aprofitant aquesta gran capacitat musical que . Seria interessant afegir un parell d'àlbums creats pràcticament en solitari i que van especular com a darrera entrega d'aquesta sèrie genuïna; Flaming Pie (1997) i Chaos & Creation in the Backyard (2005).

Photography: Mary McCartney, September 2020

Arribem a aquest estrany 2020 on les circumstàncies de nou han fet retrobar-se amb ell mateix a causa d'un confinament sobtat. La frustració de no poder a veure el meu gran ídol en directe a Barcelona el passat mes de juny i poder acomiadar-me d'ell com cal, ha permès a l'artista tancar-se de nou al seu estudi en solitari i fer el millor que sap fer. Regalant-nos un magnífic regal de Nadal als seus fans. A pesar de la seva veu cada vegada més trencada, les seves composicions segueixen essent meravelloses, fins i tot en alguns casos podrien formar part d'algun àlbum dels mateixos Beatles. The Kiss of Venus seria una perfecte peça per l'àlbum blanc de 1968 i When Winter Comes una magnífica descripció d'aquell home de 1970, entre ovelles, gallines i camps de pastanagues. Sens dubte, McCartney III és un bonic record d'aquella primera entranyable entrega.



Aquest ha estat el motiu principal d'aquesta entrada al blog. 
Per si és l'última vegada.


P.s: Written, performed & produced by Paul McCartney


8.12.20

Culte a la llum






Technical data:
Nikon D700 + Nikkor 24mm f.2.8, 50mm f.1.4, 135mm f.2.8
Sitges, 4, 6, 8 de desembre 2020

28.11.20

Relat curt: Primrose Hill


És impossible mesurar el que significa per mi Primrose Hill. Un lloc absolutament meravellós al districte del barri londinenc de Camden Town. Aquí he experimentat totes les meves facetes durant les estacions de l'any. Aquí m'he inspirat, he escrit cartes d'amor, he fet pícnics a l'estiu, he vist nevar a l'hivern i sobretot he disfrutat de llarges passejades admirant l'skyline de la City. 

Va ser en un gèlid matí de Novembre quan vaig fer aquesta foto, el típic dia radiant però molt fred. Feia tant de fred que m'havia de treure els guants per fotografiar, la llum era increïblement potent però no escalfava. Portava la Nikon F2 amb un angular Nikkor 24mm fix, un dels meus preferits i pujava pel camí quan de sobte vaig visionar aquesta fotografia des de l'altre cantó. Vaig veure que si disparava al sol a travès dels arbres podria immortalitzar aquella llum. Tècnicament és complicat trobar el punt perfecte d'exposició sense que quedi sobreexposada o subexposada, segurament si l'hagués fet amb digital no seria aquí, el rang dinàmic de la pel·lícula aguanta molt millor les situacions extremes. Em vaig estirar sobre l'herba i vaig esperar el moment perfecte al pas de pedestrians i el més important; l'exposició va ser perfecte! Aquesta fotografia resumeix tota la meva experiència londinenca, m'encanta! 


Technical details:
Nikon F2AS with nikkor 24mm (2.8). Ilford Hp5 400asa.
Primrose Hill (London), November 2010

4.9.20

Relat curt: Llavis humits d'un llarg adéu


Setembre, el recés lumínic oportú per fer una àmplia mirada a tot aquest atípic període estival que estem a punt de tancar. El meu mes preferit, juntament amb l'abril i el maig, que dóna color i sentit al transit final de tot l'any. Si fa uns mesos vaig filosofar sobre "la frescor d'una primera cita", aquesta vegada parlaré d'una 'nit regalada'. Les dues trobades tenen l'espontaneïtat com a denominador comú, però aquesta te un factor sorpresa extra; el retrobament. Una d'aquelles nits que semblaven utòpiques de reviure però que l'atzar o, simplement, ser al lloc i al moment adequat, fan que la vida et doni una nova oportunitat. No tothom té la possibilitat de tancar cercles i experimentar quelcom així. Certament, les circumstàncies personals de cadascú juguen un paper molt important en aquesta casuística. Mentre el país estava en estat d'alarma (que no surti d'aquí), les emocions acumulades de tres mesos de confinament, van explotar amb unes ganes imperioses de devorar el físic mai vistes fins ara. Sense voler-ho (ni saber-ho), amb el cor accelerat i una il·lusió i sentiment desconeguts, vaig tenir una cita inesperada amb un antic amor. Ja ho veieu, la situació és radicalment diferent. D'entrada, pot semblar difícil trobar 'frescor' en aquestes circumstàncies però puc assegurar que (per sorpresa meva) n'hi va haver. Els sentits, fortament estimulats, et fan reviure una passió i desig intactes. Com si el temps no haguès passat, petits gestos, paraules, instants d’una dolçor extrema, tornen a la vida del record. Recuperes una sensualitat femenina que es manifesta amb el contacte d’uns llavis tendres i humits, una pell suau, aspre i ferma a la vegada, el tacte de les seves mans, el seu respirar mentre dorm… vivint aquests moments com si fos la darrera vegada. He de reconèixer que sempre he estat propens a viure nits surrealistes. Em sento orgullós de moltes nits, fins i tot de les més amargues i frustrants, sens dubte les més alliçonadores. Agraeixo seguir essent partícip d'aquests moments intensos, superant ja la quarantena.

Formentera, agost 2020

23.8.20

Relat curt: Una vigília frustrant

Durant el trànsit festiu anual sempre tens aquelles dates assenyalades. Algunes d'elles fixes al calendari, individuals o col·lectives, que ajuden a prendre consciència del pas del temps. Aquestes han quedat absolutament trastocades per una nova amenaça en forma de virus. De totes les parades obligades al calendari, la més dolorosa és la pèrdua de la Festa Major. Si parlo de Festa Major, concentro aquestes dues paraules en aquells pocs minuts a partir de les dues del migdia al Cap de la Vila. Els primers tocs de 'La Processó de Sant Bartomeu' es barregen amb els morterets trencant l'eterna espera de tot un any, certificant que som un any més adults. Hi ha anys de tot, alguns amb llàgrimes recordant els que no hi són, altres més etílics i festius. Sigui com sigui, aquest és el meu moment, el moment de la mare. Aquesta nova situació, extraordinària, em produeix una diversitat d'opinions. D'una banda, la lògica tristesa per perdre un any de la meva vida sense gaudir d'aquest moment sublim d'emoció extrema, sense tenir aquesta fita a l'horitzó de l'estiu ni saber si l'any vinent i podré ser. Per altra banda, la sensació d'oportunitat, de fer un canvi d'hàbits que m'acosti a viure una Festa Major més adulta, més sana, sense deixar de perdre la intensitat emocional de ser a tot arreu. Replantejar la Festa és un valor segur! Deixar d'arrossegar-me actuant com si tingués vint anys i assimilar que ja he fet la gran part dels papers de l'auca. De la mateixa manera que sempre he pensat que els de ciutat tenim un ventall més ampli de possibilitats i experiències a l'abast, els de poble (permeteu-me que m'inclogui avui de forma excepcional) tenim la possibilitat de gaudir d'aquests moments concrets d'una manera molt especial, que potser els de ciutat no arribem a viure mai. Aquest 2020 no gaudirem de les hores prèvies a les dues del migdia. Aquella energia col·lectiva que es respira en l'ambient, palpable des del primer trenc d'alba de la vigília. Sentir l'olor que alguna cosa grossa està a punt de passar i que passarà tan de pressa com arribarà... Emplaço al lector d'aquestes ratlles efímeres al pròxim 23 d'agost al punt de les dues del migdia al bell mig del Cap de la Vila. Del 2022

Fotografía; Cap de la Vila, 14h. Festa Major 2018

17.4.20

Rock & Roll Springtime (take 1)

El amor y la música son el verdadero motor de la vida. Dos elementos esenciales que se funden y confunden sin poder vivir el uno sin el otro. La música tiene esta capacidad de emocionarnos, transportarnos en el tiempo. Conectarnos con etapas que desearíamos no haber dejado nunca.


Todos tenemos un referente en la vida, que nos descubre cosas, inquietudes, intimidades personales que creemos no tener pero en un momento dado surgen de la nada hasta llegar a ser algo muy grande. Filosofía a parte, mi amor por la fotografía surgió de una forma mágica. Fue un momento único en el tiempo. Jamás olvidaré el día que cayó en mis manos una copia del primer álbum de Paul McCartney tras finalizar con el grupo. Debía tener unos trece años, terminando el E.G.B. Dado que en mi casa nunca encontré nada a nivel artístico, tenia que recurrir a mis amigos colegiales para recopilar los discos y  grabarlos en los exentos casetes. El día que me crucé con el álbum “McCartney” de 1970, ése día algo en mi cerebro se iluminó (nunca mejor dicho) y supe con certeza que eso iba conmigo. Al abrir la carpeta del disco descubrí el enorme repertorio de fotografías que iluminaron mi mente para siempre. Se trataba de un conjunto de imágenes románticas tomadas por su esposa Linda, muy simples sin retoque alguno, absolutamente familiares e espontáneas. Visto con la perspectiva que da el tiempo, creo que la motivación principal fue aquel ambiente familiar. Una familia que yo no tenía. La carpeta fotográfica del vinilo reflejaba la simplicidad de la música que encontraríamos en el disco. Paul grabó gran parte del álbum debut en solitario en la sala de estar de su casa en 7 Cavendish Avenue de St. John’s Wood, Londres. Tocando todos los instrumentos y haciendo tareas de producción sin ningún tipo de mezcla alguna. Linda colaboro con sus deliciosas armonías vocales y por supuesto, autora de todas las fotografías de la carpeta con su Nikon F y básicamente con un 35 y 135mm. Ahí empezó todo!


Echa ésta introducción, me concentro en la carrera de Paul desde que tengo uso de razón. Los Beatles llevaban años gustándome y la lógica evolución, una vez completada su colección viene la carrera en solitario de cada miembro. Con Paul, lógicamente, esta relación ha sido constante. El miembro más activo de la banda que sigue en la brecha de una forma mas que digna y rozando los ochenta! Mi primer recuerdo y en mi ciudad fue en Mayo de 1991. Publica “Unplugged” (the oficial bootleg), uno de los primeros conciertos ‘desenchufados’ de la cadena MTV que se pondrían de moda a lo largo de los años. Para promocionar el formato acústico, Paul hace una mini-gira de 6 conciertos por Europa en pequeño comité en diversos clubs empezando en Barcelona el 8 de Mayo. Un concierto íntimo en la Sala Zeleste del que fueron capaces de acceder 1500 afortunados. Mi madre no me dejó pero conseguí que me comprara el disco que, años después, descubrí que se trataba de una edición limitada y numerada. Mi primer vinilo! Recuerdo, muy vivamente, ver el concierto del que fue sacado el disco en vivo, en el Sputnik (Canal 33) unos días antes del mítico concierto. Fue la primera vez que venía Paul a Barcelona desde aquel 3 de Julio de 1965. Aquella actuación fue una gran deferencia por su parte, puesto que un par de años antes había pasado por Madrid durante su primera gira mundial “The World Tour” tras muchos años. Mi sincero reconocimiento y mérito a aquellos afortunados que asistieron a aquel concierto una lluviosa tarde de primavera. Febrero de 1993, las noticias de un nuevo álbum de Paul y nueva gira mundial se hacen mas y mas frecuentes. Sería “Off The Ground”, primer disco de estudio desde “Flowers In The Dirt” (1989). Ése disco me pilló de pleno en mi adolescencia y lo viví muy intensamente. Lo decía antes en la introducción, la música y su poder de transportarnos en el tiempo. Le tengo mucho cariño a ése vinilo! Quizá es uno de aquellos discos en que el paso del tiempo le ha pesado un poco, pero si lo analizo desde un punto de vista objetivo, nos encontramos delante de un McCartney en muy buena forma ya con 50 años cumplidos. La gira mundial “The New World Tour” pasó por Barcelona de nuevo el 26/27 de Octubre de 1993. Aquella cita no me la perdí. Aquel fue mi primer macro-concierto en el Palau St. Jordi de Montjuïc. Recuerdo que me llevé una gran cantidad de recuerdos que todavía conservo:


El libro de la gira, el magazine que te regalaban al acceder al recinto (una cosa que no he vuelto a ver jamás), camiseta, pin, póster, gorra, fotos del evento… y la entrada! De aquella actuación tengo flashes muy intensos. No se si os pasa pero siempre te quedas con detalles, que justifican plenamente la compra de la entrada. La primeras notas de “Drive My Car” y la avalancha del público, el set acústico emulando el disco anterior, la explosión en “Live And Let Die”, un trozo de toalla azul que lanzó al publico después de secarse la sudor. La toalla me venia encima pero se rompió a pedazos y me quedé con un cachito que aún conservo. Y Linda, que estoy seguro que me saludo en una ocasión. A la semana siguiente se publica “Paul Is Live”, directo muy fiable de la actuación de Barcelona (con un sonido mejorable), que correspondía a la parte Americana de la gira. Mayo de 1997, su siguiente álbum “Flaming Pie”. Otro gran disco que ha aguantado el paso del tiempo mucho mejor que su antecesor y sin tantos arreglos musicales. Paul vuelve a grabar solo, tocando la practica totalidad de instrumentos. Sinceramente, creo que su música funciona mucho mejor cuando sólo utiliza uno o dos músicos de acompañamiento. Un disco muy logrado, marcado por la enfermedad de Linda:


El fallecimiento de Linda McCartney, lógicamente, marca el final de una etapa en su carrera artística. Reconozco que me costó entender el cambio prácticamente total de la banda tras su muerte. Su imagen ‘juvenil’, que hasta entonces llevaba más que dignamente y su música me decepcionaron. Años después entendí su capacidad de reinventarse y su manera de experimentar con músicos jóvenes. Comprendí que necesitaba aquel cambio cuando sentía que sus fuerzas empezaban a flaquear. Volvió a pasar por Barcelona, el 28/29 de Marzo de 2003. Aquel concierto me volvió a reconciliar con él. Una banda joven, fresca y muy potente capaz de aguantarlo y llevarlo hasta horas y horas de concierto sin parar. Una alegría volver con otro álbum solista que me encanta: “Chaos And Creation In The Backyard”, Septiembre de 2005. Quien dude de la capacidad innata de componer que tiene que escuche ése disco y que me diga que artista, en su mas que plena madurez, es capaz de llevar al estudio un puñado de melodías de tanta calidad. Gracias a Nigel Godrich, el joven productor, que lo exprimió al máximo sacando el mejor de si mismo. Luego vino “Memory Almost Full”, Junio 2007. Otro disco que me costó una barbaridad. Lo he recuperado recientemente y me parece que tiene cosas realmente muy interesantes. “New” (2013), ni lo compré. Mi desconexión fue total. Simplemente pasé de aquel disco y de su carrera hasta que publicó “Pure McCartney”, Junio de 2016. Cuádruple disco recopilatorio que me reconcilia plenamente con él y le da otra dimensión a los temas extraídos de “New”. Se agradece que haya publicado ‘solo’ tres recopilatorios al largo de su dilatada carrera. Sinónimo del afán del artista para reinventarse de forma constate y no tirar de viejos hits. 


Llegamos a finales junio de 2018, cuando publica por las redes sociales el adelanto de su nuevo álbum. Un doble sencillo con "I Don’t Know/Come To Me". Me descargo las canciones con la idea de ‘convertirlas’ en las ‘canciones del verano’ pero paso de ellas. Por otro motivo, porque los veranos ya no son lo que eran. La formula ya no funciona y la edad no perdona. En una ataque de recuperar y agarrarme al paso del tiempo, me planto en la tienda de discos el viernes 7 de Septiembre para adquirir mi copia de “Egypt Station”. Una vez ya asimiladas todos los cambios desde la muerte de Linda, su nuevo sonido actual y su voz cada vez más rota, el disco es una autentica maravilla! Me parece prodigioso que una persona de ésta edad sea capaz de seguir grabando, componiendo y saliendo de gira a punto de llegar a la ochentena! Creo que también ha echo las paces consigo mismo y su afán de parecer juvenil. Su aspecto ahora se acerca a el de una persona de su edad. 


Fotografias; Colección particular littlewhiteflatphotstudio



P.d: Capìtulo aparte merece la experiencia Londinense en The 100 Club, diciembre 2010
Podeís encontrar el relato 3 días de diciembre en éste mismo blog


6.4.20

Above us only sky*

Sóc al terrat, confinat, prenent el sol una gloriosa tarda de Primavera. Una actitud molt Mediterrània que he heredat de casa amb orgull. Abril sempre em recorda l'experiència londinenca. Aquell mes d'Abril a La City va ser memorable. Vam arribar als 27 graus! La primavera, el canvi d'horari estival i l'arribada d'aquest bonic mes sempre han estat sinònim d'alegria i energia renovada. Aquesta, però, es presenta més incerta que mai. Sense cap perspectiva de canvi a la vista, em toca resignar-me i passar les hores i els dies de la forma més digne possible. Després de l'impacte emocional inicial, del que suposa viure "confinat", assimilant la nova situació global i personal, començo a fer-me profundes preguntes existencials. Al principi d'aquesta situació em preocupava el 'quan'. Quin dia tindrem el tret de sortida? Ara em preocupa el 'com'. Com serà la vida allà fora una vegada tornem de mica en mica a les nostres rutines? Com ens relacionarem amb els éssers estimats? Com seran les socials hores d'esbarjo? Penso en totes les coses que m'agrada fer socialment, anar a concerts, al cinema, al teatre, els sopars amb els amics, els balls de Festa Major.... Com seran? Penso en el turisme que visita Sitges. Quin estiu ens espera, hi haurà turistes? La primera visió egoista en aquest sentit em fa somriure internament; un estiu sense turisme! Però he de ser realista, no estic sol i hi ha molta gent en aquest país que viu del turisme i ara més que mai, l'empatia i la solidaritat han de prevaldre. No trobo cap resposta, no crec que hi hagi algú en condicions per respondre'm. Trobo el consol momentani en un article on parla de la meva generació. La dels anys 70, la generació que ha assolit la maduresa i que, segons aquest article, ha de ser l'encarregada de liderar una nova civilització. M'orgulleix la responsabilitat però alhora m'espanta aquesta pressió. Però si, sempre he cregut que hi havia un tall important entre generacions i que la meva tenia quelcom especial. Sense ser garantista, però crec que hem viscut a cavall de dues maneres de viure diferents. La d'abans i després d'internet. "Aquesta pandèmia només és el pròleg de tot el que vindrà", frase demolidora que m'esperona en creure que un altre món és possible!

* taken from Imagine lyric by John Lennon & Yoko Ono 1971
Littlewhiteflat, Abril 2020

25.3.20

Relat curt: Rooftop sessions

Feia temps que volia parlar del terrat. Lloc íntim de pau infinita amb vistes privilegiades del mar. Un lloc molt 'de casa' on m'agrada pujar quan em falta l'aire fresc. M'hauria encantat parlar-ne de forma balsàmica, tal com mereix aquest lloc, però el faig servir per exposar una profunda reflexió que fa dies que porto covant entre aquestes blanques parets. Intento no perdre una rutina, encara que estigui minvada per les circumstàncies. Fins ara, la meva 'rutina' ha estat intensa; classes online i pintant la casa blanca. Però avui m'he llevat sense tenir una idea clara del que fer. Com sempre, la meva energia impacient m'ha fet pràcticament liquidar les reserves de pintura per mantenir-me ocupat. Conceptes com "Confinament", "Repartiment" o "Manca de Llibertat" eren exclusius dels llibres d'història, o de les vivències dels avis durant la guerra civil. El que suposa viure 'confinat', sense llibertat de moviments, crec que canviarà la manera de veure la vida i sobretot la forma de racionalitzar les prioritats. Sincerament, així ho espero. Aquests moments de fragilitat humana excepcionals, mai viscuts, són ideals per treure conclusions sempre positives. La revelació i sacsejada profunda de la 'societat de la picaresca' s'ha de reinventar. Ha d'aprendre a viure d'una forma molt més simple, sense aquesta sobrepoblació d'objectes i ambicions, aprenent a valorar les coses simples de la vida que, sovint, són les que tenen més rellevància.


little white flat, March 2020

26.1.20

Relat curt: La frescor d'una primera cita

Alguna vegada heu conegut algú que us ha sacsejat profundament? Que us ha trencat els esquemes, una manera de fer que teníeu profundament interioritzada? Surto de la Sala Villarroel després de veure l'obra de teatre Aquella Nit. Mig còmica mig seriosa, versa sobre una nit. Una nit, moltes nits que tots tenim presents. Admeto que he provocat aquesta visita després de veure el suggerent títol de l'obra en un dels cartells publicitaris del metro de Barcelona. Buscava l'estímul extern de dos artistes que fossin capaços de remoure'm per dins. En tinc moltes de nits i de tota mena. Algunes gravades a la memòria, a la retina fotogràfica que sovint és molt més rellevant que tenir-la en fotografia. Activo la tècnica que he anat desenvolupant al llarg dels anys de maduresa; en situacions/moments de borratxera d'emocions em concentro en alguna en concret. Així evito qualsevol bloqueig emocional que no em deixa gaudir del moment. Torno a una nit d'octubre a Sitges. Per casualitat em retrobo amb una noia amb la qual he coincidit només en dues ocasions anteriors, estrictament professionals. Faig l'intent clàssic de convidar-la a prendre alguna cosa. M'adono que la seva frescor i saviesa que vaig intuir durant les dues fugaces trobades són reals i captivadores. El meu atreviment inicial gira de cop i veig que passa per davant i em deixa fora de joc. La situació agafa un aire de Monthy Pyton, còmic surrealista, fins que deixa anar la frase lapidària que encara ressona dins el meu cap; La necessites?. Sense voler va trencar alguna cosa dins meu, alguna cosa que encara he de seguir treballant però que em va fer veure que una altra manera de fer les coses és possible. D'aquella experiència em quedo amb el seu llegat, frescura constant i ganes curioses d'aprendre.

Barcelona, gener 2020

9.1.20

Relat curt: Desconnexió


El meu dia comença dins l'aigua del Club Natació Sitges. Moment íntim de plaer per encarar una nova jornada. Dins l'aigua, la ment vaga lliure somiadora sense límits. És aquí on he engendrat molts dels meus projectes artístics i relats personals com el d'avui. Nedo i penso en les coses que, de manera inconscient, he anat deixant enrere. No em concentro en res concret. Faig una mirada amplia entre braçada i braçada i em veig superant els bons i mals moments. Em sorprèn aquesta manera de relativitzar les coses més banals de la vida a mesura que et vas fent gran. Penso en totes les coses/persones rellevants que tenien molt de significat durant un període de temps i ara semblen insignificants. Sense enyorança, però si, m'adono que el procés de desconnexió ha començat i crec que no té aturador.

Sitges, gener 2020

5.1.20

Relat curt: Amor primerenc


Sóc al metro, viatjant de peu amb la perspectiva perfecte per veure tots els individus al meu voltant. La gran majoria connectats al mòbil, obviant-se mútuament, una de les noves formes de comunicació. Crec que hem perdut l'efecte de mirar-nos als ulls, aquella comunicació visual no verbal que sovint diu molt més del que som; éssers humans amb sentiments. Aquesta trista estampa de sobte es trenca a la meva esquerra on una parella de joves adolescents és petonejen deliberadament. No puc evitar de fixar-me amb l'expressió de plaer i felicitat de la noia. Projecto tota la meva energia emocional i artística en ella i em veig a mi mateix besant, gaudint d'aquell plaer sublim de contactar amb uns llavis dolços per primera vegada. Se'm dibuixa un somriure d'enyorança però feliç de veure que el sentiment continua ben viu i no s'ha perdut. M'idenifico plenament en aquell estat d'embriaguesa que denoten els seus ulls semi clucs, ignorant tot el que està passant al seu voltant. L'aura màgica, inalterable de dos individus, aliena a la pèssima estampa del seu entorn.

Barcelona, desembre 2019